Una de les coses que més odio a la vida es esperar. No m'agrada. De fet, no crec que hi hagi persona a qui si li sigui agradable...
No és la meva intenció la de posar-me medalles ni dir que bé que faig les coses, no. Però és ben cert que no faig esperar mai a l'altra persona quan ens citem, sigui pel motiu que sigui. No ho faig perque a mi em resulta pesat i entenc que en aquest sentit, el mateix pot passar-li a l'altre. Per tant, podríem dir que no faig als altres el que no m'agradi que em facin a mi. Un bon principi, sens dubte i un gran exercici d'empatia.
Avui, no us podeu imaginar la quantitat de temps que he perdut. Esperant, com no podia ser d'una altra manera. 2 hores 30 minuts de rellotge valiossísimes que de no haver-les llençat com les he hagut de llençar, les ben hauria pogut aprofitar en altres assumptes.
No obstant, part d'aquest temps podria dir que l'he invertit en una bona causa i que, tot i amb un cert retard, n'he obtibgut, resposta. Però la situació es torna molt més amarga quan ni tan sols la persona que esperes es presenta davant teu. Normalment, abans que l'ira -in crescendo- s'apropiï d'un mateix, acostumes a provar de contactar amb l'altre persona. Qui sap , i si li ha passat alguna cosa? vaja, que et preocupes, pensant que una força de causa major hagi impedit l'encontre. Truques una vegada i una altra i res, ni et contesten. En aquest moment el grau d'indignació ja està pels núvols... i es que, les coses pel seu nom, t'acaben de deixar plantat. No entraré a detallar quines han estat les situacions que en el dia d'avui m'han portat a escriure aquest article. Me les guardo per mi.
Ara, tot i que sóc conscient que no és ni de bon tros l'última situació similar que viuré a la vida, només tracto d'oblidar-les quant abans millor. Avui he quedat com un gilipolles, però demà serà un altre dia. És possible que m'estigui autoflagelant en excés, però sóc així. Odio esperar i també odio fer esperar. Es per això que em el vostre permís conclueixo aquí aquest breu artícle. M'esperen, i no vull fer esperar...
No és la meva intenció la de posar-me medalles ni dir que bé que faig les coses, no. Però és ben cert que no faig esperar mai a l'altra persona quan ens citem, sigui pel motiu que sigui. No ho faig perque a mi em resulta pesat i entenc que en aquest sentit, el mateix pot passar-li a l'altre. Per tant, podríem dir que no faig als altres el que no m'agradi que em facin a mi. Un bon principi, sens dubte i un gran exercici d'empatia.
Avui, no us podeu imaginar la quantitat de temps que he perdut. Esperant, com no podia ser d'una altra manera. 2 hores 30 minuts de rellotge valiossísimes que de no haver-les llençat com les he hagut de llençar, les ben hauria pogut aprofitar en altres assumptes.
No obstant, part d'aquest temps podria dir que l'he invertit en una bona causa i que, tot i amb un cert retard, n'he obtibgut, resposta. Però la situació es torna molt més amarga quan ni tan sols la persona que esperes es presenta davant teu. Normalment, abans que l'ira -in crescendo- s'apropiï d'un mateix, acostumes a provar de contactar amb l'altre persona. Qui sap , i si li ha passat alguna cosa? vaja, que et preocupes, pensant que una força de causa major hagi impedit l'encontre. Truques una vegada i una altra i res, ni et contesten. En aquest moment el grau d'indignació ja està pels núvols... i es que, les coses pel seu nom, t'acaben de deixar plantat. No entraré a detallar quines han estat les situacions que en el dia d'avui m'han portat a escriure aquest article. Me les guardo per mi.Ara, tot i que sóc conscient que no és ni de bon tros l'última situació similar que viuré a la vida, només tracto d'oblidar-les quant abans millor. Avui he quedat com un gilipolles, però demà serà un altre dia. És possible que m'estigui autoflagelant en excés, però sóc així. Odio esperar i també odio fer esperar. Es per això que em el vostre permís conclueixo aquí aquest breu artícle. M'esperen, i no vull fer esperar...