Rasca que rascaràs

Sóc al·lèrgic. Ho sé desde fa uns tres anys, tants com primaveres he patit. Si, si, patit. Els al·lèrgics ho saben perfectament.
A què ho sóc? a qui sento no ser massa original: la meva al·lèrgia és al pol·len.

Potser els qui no ho siguin creuràn que és una exageració. Reconcec que no és una enfermetat terminal, però això no treu que sigui incòmoda i molesta pels que la patim.

Ara per mi comença un període en el que surtir al carrer pot convertir-se en un autèntic suplici. Notes els ulls secs, et fan coïssor, et raja el nas, t'acalores, no pares de rascar-te -sovint de forma compulsvia- ara al clatell, ara al front, al coll, al pit, a la cama... i tot això acompanyat de tant en quant per algun estornut. No pots anar tranquil a enlloc i per si tot això no fos suficient, un es torna més irritable. Per descomptat sé que no retiraràn tota la vegetació urbana per aliviar-nos els símptomes als afectats i fer-nos les passejades un pèl més agradables, ni tampoc és el meu propòsit demanar-ho, però si crec necessari que es coneixi realment de què parlem quan ho fem de les al·lèrgies. Molt sovint aquell que no les pateix les tracta com assumptes molt frívols, a saber, quatre estornuts i prou. Però no és així. Els al·lèrgics, ja sigui al pol·len o a qualsevol altre element, tenen un problema molt seriós.

I ja tremolo quan llegeixo que els nivells de pol·len aquesta primavera del 2007 es duplicaràn respecte l'any passat. No us podeu imaginar les ganes que tinc d'arribar a l'estiu. Qui pogués suprimir les primaveres dels nostres calendaris!

Show business

Fa uns minuts he entrat a curiosejar per la web de Youtube. Allí sempre s'hi pot trobar material interessant, curiós, divertit, sorprenent...vaja, de tot. No deixa de ser doncs, un recurs molt aprofitable pels bloggers. Només entrar a la pàgina principal hi trobo el següent vídeo, que no per haver-lo vist ja per televisió m'ha deixat de fer gràcia. Crec que il·lustra perfecetament un fet ben real.

És molt breu, no arriba ni tan sols als 2 minuts, però són suficients per confirmar que a l'hora de muntar el que es sol conéixer com el show business, els Estats Units van molt per davant de la resta del món. Hi ha moltes coses en les que no, però en això són autèntics números 1.

És al·lucinant veure un jugador com Shaquille O'Neal amb els seus -¿140, 150 kilos?- moure's d'aquesta manera i alhora improvitzar el seu propi show. Algú s'imagina en Roberto Dueñas fent això en un entrenament del seu equip?? Saben perfectament què han de fer per tenir contents als seus seguidors i ho fan. El que sigui per tal de continuar sent un referent, potser cada cop menys esportiu, però si com a espectacle mediàtic.

La diferència entre ells i nosaltres, els europeus, és senzilla. A Europa es prioritza la competició. És important guanyar. El balanç de victòries i derrotes sol ser importantíssim per valorar un equip i no es dona mai un partit per perdut.
Allà no. Es relativitza molt més tot plegat. Comencen a jugar seriosament als play-off pel títol.
La resta de la temporada no deixa de ser una mera promoció de la lliga de cara a l'exterior. Importen més les jugades espectaculars i vistoses (els highlights) que no pas qui guanya i qui perd. Segur que demà tothom sabrà quina ha estat l'esmaixada més espectacular o el llançament més inversemblant, però no quins han estat els resultats.
Caure davant el pitjor equip de la competició sent un dels favorits sol quedar, en cas de produïr-se, en una anècdota. I es que a qui l'importen aquestes minúcies tenint a Shaquille O'Neal? com bé anuncien al final del vídeo NBA entertainment

I encara més xocant ens pot semblar tot plegat al saber que el pivot del Heat de Miami cobra per aquesta temporada i les tres pròximes, 20 milions de dòlars en cadascuna d'elles. Encara es podrà considerar privilegiada l'NBA, el millor show man de la lliga els últims anys, sap ballar breakdance i en fa demostracions públiques sense cobrar res a canvi. Tot sigui per captar nous aficionats que diguin encantats allò d'I love this game!