Fins als ... de Windows

No hi ha dret. Em sento controlat. Controlat pels llargs tentacles de Microsoft i la seva xarxa de productes oficials.

No fa gaires dies que va arribar al meu ordinador una notificació. Eren noves actualitzacions pel meu Windows XP.
Jo, inocent i totalment aliè a allò que m'esperava, vaig accedir. Si les envien desde Microsoft...
Permeto que les actualitzacions facin el seu curs i s'instalin en el meu ordinador. Aparentment tot normal, com en d'altres ocasions similars. El problema ha sorgit després. Ara resulta que a la barra de tareas, ben al costat del rellotge m'apareix una petita icona que em ve a recordar que la versió de Windows que uso no és l'oficial. Poc em preocupa i tinc la consciència tranquila. Ara fa quasi 3 anys que tinc l'ordinador. Quan el vaig comprar el sistema operatiu sí era una versió original. Però clar, passa el temps i sovint en contra de la nostra voluntat, els ordinadors s'espatllen (i quina ràbia que fa!!)
El meu per fortuna me'l vàren poder arreglar, però vaig pagar un preu mooolt alt i no estic parlant de diners. Es va haver de formatejar sencer i el Windows original que hi tenia va passar a millor vida. Me'n van col·locar a canvi el que uso actualment, que no deixa de ser el mateix i que únicmanet es diferencia en el fet de que no es tracta d'un producte original de Windows.


Ara sembla que a Microsoft es deuen haver fet el propòsit d'avisar-nos als que ens troben en aquesta situació de que no estem fent servir un dels seus productes en les condicions en les que ho hauríem de fer. Fins i tot són tant amables d'oferir-nos solucions. Us les podeu imaginar quines són si tenim en compte la fortuna que mou aquesta empresa i que el seu propietari és, l'home més ric del món.
Exacte! són tant bons que em brinden l'oportunitat d'aquirir un producte amb llicència pel mòdic preu de 141,51 €. Poca cosa, oi?
La icona està allà baix i la seva presència em fa posar dels nervis. Em fa sentir vigilat, i tot per que el negoci d'aquesta gent no se'n resenteixi el més mínim i segueixi obtenint beneficis del seu gran nombre de clients.

Pd: hi ha una manera de treure aquesta creu que ells anomenen notificaciones. Però em demana modifcar registres i altres coses per les que no em sento preparat, doncs els meus coneixements informàtics són, en certa manera limitats. El que sí tinc clar és el que busquen aquesta gent i que jo no estic disposat a oferir-los. Li vindrà al senyor Gates i a Microsoft de 141,51 euros!

Pd2: en el fons em sembla tot tant miserable...

Matemàtiques en anglès

Si ens atenem al projecte del conseller d'Educació, Ernest Maragall, serà possible i fins i tot habitual, en cas de dur-se a terme de manera satisfactòria, una classe de matemàtiques explicada en anglès. Senyors hem de donar impuls a l'ús de la tercera llengua!

Direu que per això seré tiquismiquis però, i si un vol tenir com a tercera llengua el francès o qualsevol altra que no sigui l'anglès? d'acord, això implicaria que dins d'una classe de 25 alumnes, s'hagués d'impartir la llicó en 4 o 5 llengues diferents...una situació molt incòmode que hem de solucionar triant-ne una i l'elegida és, com no podria ser d'una altra manera, l'anglès. En qualsevol cas, els que no podràn triar seràn els alumnes. Anglès per tothom i a qui no li vagi, ajo y agua.

Però realment és una bona idea que els nostres nens i nenes aprenguin a recitar els rius de la nostra geografia en anglès? Sumaràn, multiplicaràn, restaràn i dividiràn en la llengua de Shakespeare? Per què després són tant exigents demanant nivell C de català? per això no seria millor prioritzar l'aprenentatge i el perfeccionament de la nostra llengua i qui vulgui que n'aprengui una de nova, la que més li agradi? A quin model ens volem aproximar, a Lord Byron o a Jacint Verdaguer? nens que recitin a les mil meravelles l'anglès i parlin amb dificultats i de forma deficient el català?

Jo sempre vaig estudiar en català i no ho vaig fer en castellà fins que devia tenir 9 anys. L'anglès el vaig aprendre com a tercera llengua, però sempre com una opció, gràcies a classes extraescolars dos cops per setmana. I trobo que la fòrmula és molt més encertada que la de "forçar" als alumnes a l'aprenentatge d'un idioma -que no és gens fàcil- que potser dia de demà ni tans sols utilizaràn ni tindràn el més mínim interès en fer-ho a llarg plaç. En aquests casos, per què haurà servit tot aquest projecte? per sentir-se més satisfets els qui ens governen? perque s'omplin la boca presumint que els nostres joves són els més perparats i tot gràcies al seu projecte? A mi no em convenç el més mínim i em sembla una extravagància, sincerament. En qualsevol cas també es pot esperar a l'etapa de l'institut per iniciar l'aprenentatge d'una tercera llengua sense necessitat de perturbar-ne el del català (i del castellà si voleu.)

Jo com dic no en sóc partidari. Com hem de reaccionar el dia en el que per exemple, els catalans i catalanes que es presentin a selecitvitat treguin notes forces millors en anglès que en català i fins i tot en castellà? Llavors ens emportarem les mans al cap, és clar. I potser els nostres polítics es treuràn un programa d'impuls del català, arribant a un punt en el que els nostres estudiants ja no sabràn ni quin idioma parlen. Qui sap, es llevaràn amb un Good Morning i se n'aniràn a dormir amb un Bona nit. I serà el més normal del món. Això és el que volem?

No voldria però que se'm malinterpretés. Jo sóc el primer que està a favor de la pluralitat en els idiomes. De fet, i l'últim que voldira és semblar prepotent, parlo català, castellà, l'anglès -tot i que cada cop amb més dificultats- i em defenso com puc en francès. I tot sense cap necessitat d'arpendre a contar en anglès o a recitar el procés de la fotosíntesi en francès. El que no em sembla bé, és el mètode amb el que es pretén que l'assolim.

De totes maneres, el possible èxit/fracàs d'aquesta iniciativa no quedarà patent fins d'aquí a uns anys. Potser sí acava convertint-se en una proposta interessant. Si és així, seré el primer que se n'alegrarà. Mentrestant, ara per ara no deixa de semblar-me una mala i una innecessària inversió feta de cara a la galeria. Tan de bó m'equivoqui...

Un Barça generós dóna vida al Sevilla

No val a badar. Amb el Sevilla no. Ahir es van demostrar per enèssima vegada aquesta temporada, dues coses.
Primera, el Sevilla sí es un candidat a la lliga. Qui digui el contrari menteix. De fet, és el gran rival del Barça de cara a revalidar títol. Ara mateix posaria la mà al foc.
La segona és que el Barça segueix sense donar la talla a les grans cites. Amb la del Sevilla ja hem perdut el compte de quants partits dels considerats importants ha perdut l'equip de Frank Rijkaard. La Supercopa d'Europa a Mònaco davant del Sevilla, la vistia al Bernabéu, la mala imatge davant del Chelsea, la derrota recent a Mestalla, etc...

No obstant ahir, no sé encara si animats pel bon resultat obtingut a la Romareda, les coses es van posar bastante bé ja ens els primers minuts del partit. Una bona incursió per la dreta i una precisa centrada de Zambrotta -¡per fi es comença a semblar al de la Juventus! al menys en petits detalls...- va permetre al "gras" Ronaldinho elevar-se, poderós, per rematar de cap el 0-1 al marcador. Sempre ens quedarà el dubte de si el brasiler hauria rematat amb la mateixa comoditat de trobar-se prop d'ell el temible Javi Navarro.

En aquell moment vaig començar a seguir amb cert recel el partit. I si el Barça cometia el matiex error que davant el Liverpool? i si no sentenciava el partit quan en tenia l'oportunitat? perque l'opció de matar el partit la tindria. Efectivament el Sevilla estava un pèl grogui, i un error en defensa el va aprofitar Ronaldinho. Va robar la pilota al central Aitor Ocio i aquest el va fer caure en un clar penal. Vermella pel central sevillista i Ronnie plantava l'esfèrica als 11 metres. El 0-2 seria un resultat fantàstic. No hauria tancat el partit, però si l'hauria posat certament complicat pels andalusos.
Mal moment per fallar un penal. Ronaldinho va elegir un xut pel centre que Palop va desviar amb el peu. M'atreviria a dir que va ser més un error del 10 barcelonista que no pas un encert el porter del Sevilla.
Ocasió desaprofitada la del Barça, que va donar ales a l'equip del, entre setmana agredit, Juande Ramos. Per cert, ex entrenador del Barça B. Ho dic ara que em ve al cap la frase del senyor Del Nido, president del Sevilla i provocador nat, en la que deia que si Frank Rijkaard entrés a formar part del seu club, entrenaria el filial.

Poc a poc, el partit seguia el guió que tant em temia. El Sevilla s'animava, tot i estar jugant amb 10, i aviat podia arribar el gol de l'empat, que els permetria entrar de nou en la lluita pels tres punts. I va arribar. L'ahir desencertat pichichi de la lliga, Kanouté, va obrir a la banda, on corria l'omnipresent Dani Alves -Txiki aquest se l'ha de fitxar...- i el lateral ja internmacional amb la canarinha va servir perque el rus Kerzakhov controlés dins l'àrea i sorprengués a Valdés fent l'1-1 amb el que s'acabaria arribant al descans. El davanter del Sevilla va controlar massa fàcil davant d'un Márquez molt passiu.

Començava la segona part i el Sevilla tenia la lliçó ben apresa. No va cometre els errors de la primera i van anar en busca del partit. A per uns 3 punts que qui sap si poden ser claus en la lluita final pel títol. I va arribar una falta a la frontal de l'àrea barcelonista, tan perillosa com inoportuna, comesa per Oleguer. Alves la va llençar -qui havia de ser sinó?- i la va transformar en el 2-1, donant la volta al marcador. Un gol que va costar molt car. El Barça va començar a jugar como pollos sin cabeza i en tot aquest desconcert hi va contribuir el senyor Bernardino González Vázquez amb el seu arbitratge. Després diran que l'Ángel Maria Villar i els àrbitres ens ajuden...qui es pensen que som? que no vam néixer precisament ahir!
El col·legiat va permetre en certes fases del partit una duresa excesiva en els locals i amb un critei més que disctuble va deixar el Barça en inferioritat expulsant primer a Giuly i després a Zambrotta. Val a dir que l'expulsió del lateral italià es pot considerar justa, al cometre el barcelonista una dura entrada -que li va valdre la primera targeta groga- i protestar tot seguit en un gest que li costarà ni més ni menys que perdre's el proper Barça-Reial Madrid que es disputarà el dissabte al Camp Nou. Tampoc hi serà -si no hi ha un indult per part del comitè- el petit Giuly, que va veure una desproporcionadíssima targeta vermella directa per una jugada en la que si no hagués xiulat falta, ningú s'hauria pas queixat. Però bé, aquets són els àrbitres que tant diuen que ajuden al Barça. No em vull imaginar que han de fer aquests senyors perque es digui que ens han perjudicat.

A partir de les expulsions, poca cosa més a dir. Va entrar un Eto'o més que discret i el Sevilla va gaudir en un tram final plàcid d'unes quantes ocasiones per, com a mínim igualar el gol average (el resultat al Camp Nou va ser de 3-1). Evident va quedar que 9 jugadors deixen masses espais que en cap moment seràn capaços de tapar i menys al final d'un partit tant intens. És físicament impossible. Ha quedat clar doncs que el Sevilla donarà guerra i no renunciarà absolutament a res mentre tingui opcions i a noslatres ens toca el sobreesforç de recuperar-nos en temps rècord per afrontar el reptes que ens queden, entre ells la lliga més complicada que se'ns ha presentat en els darrers tres anys

Ara però, poc marge tenim per a les lamentacions. Toca pensar en el Liverpool, en els 90 minuts que ens esperen al mític Anfield Road. 90 minuts que marcaràn en gran part el balanç sobre la present temporada. Si superem a Gerrard i companyia paralarem il·lusionats de triplet -fins que una nova patacada ens torni a la realitat- i si perdem baixarem el cap i la paraula revolució reapareixerà acompanyada d'una llista "futuribles" jugadors pel nou Barça. Som així. Passem del cel a l'infern en temps rècord. Un optimisme desbordant o un inevitable pesimisme en els culés, separats per una línia molt i molt fina...

Sort que per arreglar qualsevol possible decepció tenim en 6 dies un clàssic amb un Reial Madrid en hores baixes que bé podria ser balsàmic. Què passarà? mai se sap. El que és segur és que d'aquí a 7 dies sortirem de dubtes. ¿Algú s'atreveix a fer un pronòstic?