Paraula d'Aznar

Cada voto que no vaya al PP será un voto para que ETA esté en las instituciones

Aznar dixit

Cada cop que obre la boca aquest senyor del bigoti, puja el preu del pà. I a molts, ens provoca una mala llet...
De què va? és conscient del que està dient amb aquest discurs? per desgràcia, molt em temo que sí i això l'hi dóna un toc més pervers i provocador a les seves paraules.
Aquestes, són una autèntica falta de respecte a tots els que no votaràn PP a les properes eleccions, que ja serem molts, tant de bo ho fóssim més. Així de clar. És el que mereix aquesta gent, que es serveix de la política de la crispació i la confrontació per obtindre un rèdit polític. I és que ens converteix als no votants del seu partit en partidaris, en defensors d'un grup terrorista i això és tan sumament fals que no se l'hi hauria de concebre a ningú, i molt menys al que ha estat -cada cop ho tinc més clar, per desgràcia- el president del govern espanyol durant ni més ni menys que 8 anys.
Què passa, que ells tenen la panacea, la fórmula màgica per erradicar el terrorisme? són garantia d'acabar amb aquesta lacra? no per desgràcia no ho són. Així que no fa falta que ens vinguin amb històries, carregades de cinisme i hipocresia per tots costats.

Per cloure aquest article, ho faig amb una nova "perla" que va pronunciar també a l'esmorzar del PP a Calatayud.

Zapatero ha conseguido que media España no acepte a la otra media. Una política de exclusión que los españoles habían superado

José María Aznar (com no podria ser d'altra manera)

Ho ha aconseguit Zapatero o el seu estimat PP? Qui ha incentivat el sentiment de catalanofòbia, ZP o membres del seu partit? i si els espanyols ja habien superat aquesta política d'exclusió -permeteu-me que ho posi en dubte- qui s'ha encarregat de que torni a estar present a la nostra societat? els espanyols potser molts ja l'havien superat. El problema és que hi ha gent que no ho ha fet -així ho demostren algunes formes d'actuar que tenen- i per postres estàn al capdavant d'un partit polític...

I em quedo amb aquesta última frase, també de boca del president popular i que no me' n puc estar de comentar. Em fa bullir la sang:

España no necesita mirar hacia atrás, remover huesos, ni mirar al pasado

Clar que no necessita mirar enrrere. Però això no vol dir que haguem d'oblidar què va viure el país fa uns anys -no a la memòria selectiva- i que precisament és al que ells tenen por. No convé recordar segons quines coses...


PD: escric en català si al senyor Aznar no l'importa. Ho podria fer en castellà, ja que no està perseguit a Catalunya, tot i l'insitència de mitjans afins al seu partit. Total, qué més dóna, si parla català a la intimitat, també el sabrà llegir...amb lo intel·ligent que és!

PD2: per cert, això que porta sota el nas i sobre la boca, segueix sent el seu bigoti? és que cada cop es veu menys... a veure si haurà de despedir el seu assesor d'imatge...

10.000.000...de porcs

Debat als matins de TV3. Parlant de problemes a l'aigua del riu Llobregat, apareix, de sobte, la següent dada:

A Catalunya som uns 7.500.000 catalans i hi ha uns 10.000.000 de porcs

Així doncs, i fent un càlcul aproximat amb aquestes xifres i comptant amb que siguin del tot verídiques -que a mi, sincerament, em costa de creure- sortiria a 0,75 porcs per català. En canvi, per cada porc, sortim a 1,3 catalans... N'hi ha per preocupar-nos? pregunto...

¿Un ciutadà més?

Llegeixo, amb preocupació el següent article: Interior adoptarà mesures preventives però admet que el violador posat en llibertat és un ciutadà més.
El tema, que s'ha tractat prou extensament en els mitjans al llarg del dia deixa patent, un cop més, la ineptitud que molt sovint mostra la justícia en aquest país. Resulta que l'home, que va entrar a presó a l''octrubre de 1992 va ser jutjat tenint en compte l'anterior Codi Penal abans que aquest fos reformat uns anys després. Què succeeix? condemna per 65 anys -si n'hi hagués caigut algun més crec que ningú ho hagués desaprovat pas- de la que finalment, cumplint-ne 16 deixa de tenir causes pendents amb la justícia i per tant ha de ser posat en llibertat. Increïble.

No tinc la més remota idea de com funciona la justícia i segurament no en sóc l'únic. No l'entenc. Un individu comet 5 violacions i 5 agressions sexuals a nenes d'entre 9 i 18 anys, 4 temptatives més d'agressió i 4 faltes de lesió i 16 anys després ja corre -sense ni tan sols ser rehabilitat- novament pels carrers? com volen que el ciutadà se senti segur al carrer podent-se trobar gent amb aquesta mena d'antecedents? i les víctimes, ningú ha pensat en elles? tan malament s'han plantejat les coses que ara la justícia deixa de ser un mecanisme de protecció, per convertir-se en un autèntic parany per la nostra seguretat? som doncs, esclaus de la justícia?

Es que no parlem d'algú que ha comès un furt a una tenda d'articles de regal o de qui viatja un dia amb el metro sense pagar bitllet. Parlem d'un ser que actua contra la integritat de terceres persones a les que causa uns danys psicològics/físics molt seriosos.
A més, insisteixen en que no està rehabilitat... i si ho estigués, podria la gent caminar tranquila tot sabent que al girar la cantonada se'l podrien trobar i que podrien intercanviar amb ell un cordial bon dia sense cap mena de problema? jo ho dubto. Ho dubto pels seus antecedents. Em semblen massa forts i em sona a utopia el fet de pensar en rehabilitar algú tan reicident...

Però el que més gràcia em fa és això d'un ciutadà més. Per què, perquè no té causes pendents amb una justícia que l'ha alliberat tot i el perill potencial que suposa? no té aquestes causes per una justícia que fa riure i que propicia fets com aquests, totalment imcomprensibles. Què em diràn que 16 anys a la garjola ja en són prous, que ja deu estar-ne penedit? i què passarà -tant de bo no arribi el moment- si és la pròpia justícia la que acaba havent-se de penedir per no haver solventat millor aquest cas? fa falta esperar això perquè es revisi tot plegat i la justícia faci honor per fi, al seu nom?

Alerta: ¡carteristes!

Avui, mentres esmorzava, ho feia mirant Els matins d'en Josep Cuní. De cop, veig que fan referència al tema dels carteristes que actuen al metro.

El tema no m'ha resultat indiferent i tot i encara no dir el perquè, em puc imaginar que resulta obvi. Si, en efecte, jo he estat víctima d'aquesta mena de delinqüents. Per fortuna, un senyor -al que estaré eternament agraït- em va alertar i vaig ser a temps per evitar-ho...
He de dir que és una sensació profundament desagradable i que vulguis o no, deixa en tu una inseguretat de la que díficilment te'n podràs deslliurar. I es que d'ençà aquell dia, en els molts viatges que he fet utilitzant metro, sempre ho he fet amb els cinc sentits en alerta. Només sentir una persona pròxima darrera teu, ja et fa pensar.

Reconec d'altra banda que jo era dels que pensaven que s'havia de ser realment despistat perque et fotéssin la mà a la cartera sense que te'n poguéssis donar compte...i no és així. Més aviat ha de ser ell/a molt maldestre perque tu el puguis enxampar. Te'n fas creus de la facilitat amb la que obren cremalleres i et regiren bosses, pràcticament de forma imperceptible.

L'episodi va succeir a l'estació de metro de Sants pels volts del migdia, en una de les moltes aglomeracions de gent que es formen a l'hora de pujar als convois.

Per cert, ara fa un moment sento que diuen que un dels objectius pel que es pretèn reduir aquests grups és en part, per evitar el perjudici de l'imatge que es té del serveis de metro. Realment els preocupa només això? o com a mínim els preocupa més que no pas el que els seus usuaris se sentin segurs, per mi la que hauria de ser la gran priopritat? anteposen el bon funcionament d'un negoci a les persones? no, si en el fons, a ells sembla que només els interessi que la gent pagui el seu bitllet i faci servir el metro, si s'hi senten o no protegits, això ja deixa de ser una pioritat, mentres entrin diners a la caixa...

A falta d'arguments...

Avui, m'agradaria incidir en l'alarmant falta d'arguments polítics de pes que estic observant en les diferents campanyes electorals, en vistes a les properes eleccions municipals del proper diumenge 27 de maig.

Més concertament em voldria centrar en dos casos que m'han cridat especialment l'atenció. Un és la suposada concessió d'un GP de F1 a la ciutat de València, supeditada és clar, a la victòria del Partit Popular . És a dir, si Barberá i Camps són reelegits, és molt possible veure en un futur pròxim a Alonso, Raikkonnen i companyia competint pels carrers de la ciutat del Túria.
Sí, Bernie Ecclestone ho va inetntar desmentir. Clar, va ser tot una confusió...llavors, que feia ell encaixant la mà amb els dos polítics valencians en un acte sobre un més que possible Gran Premi urbà per la ciutat? hi era per casualitat? la foto evidenciava un acord polític. El problema es que no van medir les conseqüències que allò podia portar... però tampoc es pot esperar res d'aquells que per una ciutat tant important de València, pesenten com una de les seves apostes més fortes un acte esportiu. Que si, que l'esport està molt bé i som molts els que el seguim...però no deixa de ser un acte d'entreteniment. Què mereix un GP de F1 davant de les necessitats dels ciutadans? en un ordre de prioritats, què tenim primer, el veure monoplaces a 300 km/h pel carrer o millorar -en la mesura que sigui possible- la teva ciutat i el nivell de vida dels que hi habiten? on aniràn a parar els 70 milions d'euros que diuen, reportarà la celebració d'aquesta cursa?

L'altre episodi que deixa patent una manca important d'arguments amb que rebatre és el que va protagonitzar el candidat socialista a l'alcaldia de Madrid, Miguel Sebastián. L'home, no va tenir millor idea que atacar al seu gran rival en la cursa electoral, el popular Ruiz Gallardón amb un autèntic cop baix. No se li va acuidr altre cosa que qüestionar l'actual alcalde madrileny per la seva possible vinculació amb una imputada pel cas Malaya. Els populars denuncien el fet que es faci ús de la vida privada de Gallardón per un debat electoral. Tenen raó. Què ha d'importar als madrilenys com és com actua i amb qui es relaciona el seu alcalde a la seva vida privada... En efecte, és aques un joc molt brut, les coses com són. Aquestes paraules però, tampoc es pot dir que condemnin a la derrota a un Sebastián que segons els sondejos, ja abans de produir-se l'encontre, poc hi tenia a fer.

Però també seria de justícia recordar als del PP que això de jugar brut és una pràctica que ells, en determinats moments no han dubtat en portar a terme. O ara em negaràn que la seva manera de desastabilitzar ZP i fer-li oposició és crispant Espanya, molt sovint amb mentides? o jugaven nét quan van voler enganyar un païs sencer amb l'únic objectiu de no perdre unes eleccions?

El que deia, que uns i altres tenen molt pocs arguments. Això sí, de males formes i de joc brut en podrien impartir lliçons...

"Frases" (capítol 1: la sinceritat)

"No soporto la hipocresia"

I ets per això especial? penses que a mi si que m'agrada i disfruto amb ella?

"No m'agrada que parlin de mi a l'esquena"

A mi no saps com m'agrada, de fet, demano a la gent que sempre que pugui ho faci...no et fot!

"Jo sóc molt sincer/a"

Ja ens podem posar a tremolar: aquest/a raja per tots costats. De nosaltres, també.


Tot i ser aquest un post que romandrà obert a "noves" incorporacions, m'agradaria, de moment, concloure'l amb una cita d'André Maurois (novelista i assagista francès) que diu:

"Ser sincero no es decir todo lo que se piensa, sino no decir nunca lo contrario de lo que se piensa"

PD: no són frases atribuibles a cap persona concreta, però com a típiques i tòpiques que són, ens les trobem sovint en el dia a dia, en boca de molts i moltes dels que ens envolten

Quan Ventdelplà és torna lent i previsible...

Sí, veig Ventdelplà. Sempre que puc, els dilluns i els dimarts al vespre m'assento durant poc més d'una hora per seguir les aventures dels particulars habitants d'un poble, que tot i ser fictici -real gràcies a Breda- és potser un dels més populars de Catalunya.

No obstant, no ho segueixo des del primer capítol. De fet, la primera temporada me la vaig perdre pràcticament al complet. Possiblement la considerava una sèrie més, amb les seves coses bones i dolentes, unes quantes cares conegudes en el repertori combinades amb joves talents emergents en el difícil món de la interpretació i uns guions, com a mínim acceptables. Però al final hi vaig caure, de totes, totes. La segona temporada em va començar a "enganxar" i poc a poc Ventdelplà va començar a fer-se habitual a casa meva, com imagino, a la de molts més catalans i catalanes.

Ara, després de molts mesos d'espera, van tornar amb una nova temporada. Ho van fer per posar fi a part de l'angoixa que ens van deixar al cos gràcies al tràgic i recargolat final de l'anterior, emès al passat mes de juliol. Un atropellat, un segrest, i l'incògnita de saber com acabaria. Moriria en Rafa, havent-nos de confomar en veure'l vestit de metge intern resident Telecinco? què passaria amb l'Ester, que estava embarassada? Finalment el bo d'en Rafa va sobreviure i l'Ester, no sense abans patir el que no està escrit -bé, només ho està en els embolicats guions de la sèrie- va recuperar el seu fill.

Però aquí és on arriba el problema. Què ha passat a Ventdelplà un cop resoltes trames pendents a la temporada anterior? A mi se m'està començant a fer pesat. Avança tot plegat molt poc a poc i l'emoció a les trames arriba en contagotes... La sèrie està en un moment d'aquells que et pots perdre dues setmanes i quan t'hi posis, en prou feines hauràn passat quatre coses i cap d'elles rellevant.

Es va fer molta propaganda -força pesada, tot sigui dit- perque tornés Ventdelplà. Tots els seguidors hi estàvem d'acord, teniem mono després de tant de temps. Però volíem que tornés esperant una emoció a les trames que ara per ara brilla per la seva absència. Què els passa als guionistes, tenen una crisi d'idees? estàn caient en el mateix que la lletja de Tele 5... allò ja és rizar el rizo. Els 2-3 cops que ho hauré vist -mai sencer, no seria capaç de tant- tot i ser capítols separats en el temps, les històries dels personatges estaven força encallades...

Personalment i ara em torno a referir a Ventdelplà, ho trobo un abús de la paciència del telespectador. D'acord, no ens poden mostrar les grans bombes argumentals tan "aviat" però sembla que no tinguin idea d'insinuar el més mínim. Perque, amb tots els respectes, si la gran història ha de ser la poc creible relació del Monràs i la Berta, apaga y vámonos.

Per no parlar de les trames que eren molt previsibles. Que l'Enric Comelles aniria a Ventdelplà estava cantat, igual com que podria acabar passant alguna entre ell i l'Isona. També es veia a venir que tard o d'hora la situació de l'Svetlana i el Jaume acabaria malament o que la Bruna només aparéixer seria filla del David. I clar, això no podia deixar del tot tranquila a la senyora Clarís... per no dir que si es salvava en Rafa era per poder reobrir en el moment que ho vulguin alguna trama amb la Mònica.

En fi, lent i previsible, encara el segueixo, hi ho faré fins l'últim dia. En algunes coses tan de bó m'equivoqui, més que res, perque si no ho faig, voldria dir que poques sorpreses m'emportaré i aquesta no seria una bona noticia... i per favor, una mica de ritme. És urgent!

Un ¿perillós? model a seguir...

Vivim en un món boig. S'imposa la doble moral i n'hi ha que s'excusen amb un falsa manera d'actuar -presuntament liberal- per censurar aspectes d'allò més absurds. L'última mostra la tenim en el fet que es pretenguin classificar les pel·lícules en funció del volum de tabac que si consumeix en les seves escenes... a on arribarem? quina llibertat tindràn els creadors de la indústria per a les seves obres?

Perque, si ens posem en pla moralista i comencem a prohibir tot allò que un sector important de gent pot veure malament -sovint culpa d'absurds i ridículs prejudicis- podriem començar pel tabac, seguir per l'alcohol, el sexe i fins i tot l'homosexualitat. Jo, no hi estic d'acord.

Diuen, no es pot fumar en un film perque els adolescents (i fins i tot preadolescents) ho veuen i són comportaments i maneres de fer -perjudicials- que ells emulen a la seva vida quotidiana. L'alternativa? que tinguin 18 anys. Llavors cap problema. Jo no sé qui ha ideat tota aquesta campanya, perque es per que l'hi facin entrega del Premi Nobel... a l'estupidesa més gran.

Què passa, evitaràn aixi que els menors d'edat s'iniciin en l'hàbit de fumar? no, no ho faràn i molt ingenu s'hauria de ser per creure en l'èxit d'aquesta mesura. Es que no s'ha parat a pensar que un adolescent pot iniciar-se en el tabac per moltres altres causes? és una edat de rebeldia i sovint no fa falta veure un actor o una actriu amb una cigarreta per acabar-ho fent també. N'hi ha prou amb que sigui un acte si no prohibit, si envoltat de connotacions negatives que el fan més atractiu als ulls d'uns adolescents, immersos en plena edat del pavo.

A més, la indústria del cine, ha negat que les tabacaleres paguin perque es fumi a les pel·licules espanyoles. Si ho fan o no, no ho se i tampoc m'importa. No m'importa perque no hi veig res de dolent. Si les tabacaleres paguéssin perque veiéssim actors i actrius fumant a la gran pantalla ho trobaria ben normal. Ells han de promoure el seu producte i aquesta seria una iniciativa més, potser questinable en termes de moralitat, però no de legalitat. D'altra banda, què hi ha de dolent veure un personatge de pel·lícula fumant, un acte que fan milions de persones a tot el món? ens ha d'agradar menys, per exemple, veure en Peter Parker fumant una cigarreta després de salvar Mary Jane en l'enésima aventura de l'home aranya? pel·lícula, que per cert hauria d'anar a veure, que encara no ho he fet...

Tornant al tema del tabac. La conclusió d'aquests "il·luminats" és que un adolescent -en formació de la seva personalitat- fàcilment assimila accions vistes gran pantalla com a pròpies... i de la petita què? què passa amb la tele? no hi ha gent que pot adoptar actituds pel simple fet de veure-les a la caixa tonta? n'hi ha prou amb fer una mica de zapping per veure cada "espectacle" i cada personatge... no és un perill que un nen o una nena de 13-14-15 anys vegi a la tele en Coto Matamoros i pensi que de gran vol ser com ell? són models a seguir el Conde Lecquio o la Belén Esteban?

Amb aquest article no vull que se'm vegi com a un ferm defensor del que vulgrament -o no- s'anomenen vicis. No fumo i bec molt poc i molt de tant en quant, en ocasions molt especials i puntuals. Però això no treu que em faci ràbia una mesura tan inútil com intentar apagar un incendi amb benzina. I si hi ha qui té la pell tan fina com per un dissabte al vespre no veure una pel·lícula pel simple fet que s'hi fumi en alguna una seqüència de encara no 2 minuts, més val que es quedi a casa. Sempre pot trobar altres coses més interessants a fer. Si engega la tele fan programes la mar de recomanables com Dolce Vita als que ningú s'atreveix a qüestionar. Deu ser pels indubtatbles valors que aporten a la seva audiència...

Tinc la dent blava?

Aquesta és una pregunta que fa temps que em plantejo, i amb més insitència si cap, desde que em vaig renovar el meu prehistóric móvil, un estàndard de Nokia, model 3310.

Sovint parles amb coneguts i en aquelles ja típiques conversacions buides de sentit i absurdes a més no poder arribes un dia al "tema mòvil". "Mira, jo me'l vaig canviar fa dues setmanes" et diu un. "Fixa't quin politono m'he descarregat" et diu l'altre. Fins que destacant les mil i una noves característiques que incorpora el model, et diuen "i té bluetooth" i ho fan amb un enfàsi destacable...
Llavors jo penso "i què és el bluetooth si es pot saber?". I dones voltes...blue=blau, tooth=dent. Conclusió: el seu mòvil té "dent blava". Em pica la curiositat per saber si jo també en tindré...

No recordo com, però confirmo que sí, en efecte, tinc bluetooh. Fart de la meva ignorància decideixo fer una petita immersió en el món de la tecnologia i busco informació. Recurs fàcil: internet, Google. Inevitablement, acabo llegint una definició, molt completa això sí, de la Viquipèdia, però que segueix sense aclarir-me res. Diu el següent:

Bluetooth es el nombre común de la especificación industrial IEEE 802.15.1, que define un estándar global de comunicación inalámbrica que posibilita la transmisión de voz y datos entre diferentes dispositivos mediante un enlace por radiofrecuencia segura, globalmente y sin licencia de corto rango

Em quedo igual que abans, o fins i tot pitjor. Ara de fet, quan em pregunten si tinc bluetooth tot i saber que si que en tinc, m'ho penso dues vegades. Total, en tinc i no sóc capaç de fer-lo servir...
Està clar, la tecnologia em supera i m'he de posar el dia, si algun dia la vull enxampar abans que se m'escapi del tot. Es per això que continuaré investigant quines avantatges em suposa tenir una dent blava...

PD: pròxim capítol de la meva "aventura tecnològica": el cazacanciones.

Seràn insolidaris!

Fa una estona he anat a llençar les escombraries. Com fa tothom, és clar. De fet, és un acte inel·ludible i indispensable, però que no tots duen a terme com caldria. I com caldria? fa falta un manual d'instruccions per tirar la brossa? resposta: no, però si pensar una mica més en els atres, en els que hi aniràn darrere teu.

Estic fart d'arribar als contenidors i trobar-me mil i una complicacions per encabir-hi les bosses, i tot, perque n'hi ha que són molt "pràctics". No sigui que per obrir una mica més la tapa es facin mal o bé s'impregnin més del compte del ferum que hi ha... ¿que és pensen, que per la resta, els contenidors fan olor a roses?

Després, arribem els que ens toca fer, el que no han sapigut -més ben dit, volgut- els altres.
Em fa ràbia, perque es fan les coses malament i tot per comoditat. Si com a mínim fos per ignorància, encara tindria disculpa, però no és el cas. És allò de "mentre no em toqui fer-ho a mi..."
I això semblarà insignificant, però quan ho fas un dia si i un altre també, comença a ser pesat. Si es que vivim en una societat molt mal acostumada, en que no hi ha qui pensi en ningú que no sigui si mateix. Són petits gestos, que ens descobreixen com són aquells que conformen el nostre entorn. Uns insolidaris!

Esperpèntic

Fora. K.O. Així està el Barça després de caure de forma humiliant ahir al camp del Getafe a la tornada de les semifinals de la Copa del Rey. Molts, dels que ara treuen a passejar el seu dit acusador, pensaven que era un tràmit. A l'anada, amb resultat 5-2 i golàs de Messi per deleitar-nos la vista, tot semblava reduir-se a 90 minuts al Coliseum Alfonso Pérez de Getafe. Pur tràmit, i després a pensar en una final-venjança contra el Sevilla, de llarg, el millor equip d'aquesta temporada.

Així doncs, tot i no jugar homes com Messi, Márquez, Deco, Thuram o Valdés (si ho vàren fer Ronaldinho, Eto'o, Xavi, Iniesta, Puyol, etc...) tot feia pensar que seria un episodi de David contra Goliat. Però el gegant, apàtic i confiat, va propiciar amb la seva actitud un canvi de papers. Els de Bernd Schuster, amb tota l'ambició que li va mancar al Barça, van oferir un autèntic recital i són justos mereixedors de la final que disputaràn la revetlla de Sant Joan.

Una derrota, la d'ahir, que esperava amb candeletes la premsa de Madrid. Ja tenien preparats per l'ocasió tota mena de titulars anunciant quasi de forma apocalíptica, un final de cicle. Com va dir el capità del Barça, això són les ganes que ells en tenen. Com a mínim vull creure que aquí en Puyol tampoc s'equivocava com quan va confesar amb tota la raó del món, que si el Getafe n'hagués necessitat més, els hauria acabat marcant...

Costarà molt refer-se d'aquest pal. Però no hi ha temps. La lliga no ofereix cap mena de treva, i aquest cap de setmana prova de foc a l'estadi, davant d'un Betis necessitat. No es poden escapar els tres punts, però no n'hi haurà prou guanyant-los. Els jugadors han de capgirar la situació, fer-se mereixedors, de nou, de la confiança dels aficionats i no serà fàcil. Tot el que no sigui golejar aquest cap de setmana i si pot ser, recuperant l'alegria del jogo bonito deixarà mal gust de boca a un culé que ara mateix es troba en el que històricament ha estat el seu estat natural: pesimista com el que més... ¿quants culés pensen avui, que l'equip guanyarà la lliga? ¿quants no han tingut aquesta passada nit el malson de veure Calderón, Mijatovic i la plantilla del Madrid a la Cibeles? més d'un, segur.

Jo no obstant, firmo la consecució del títol per part del Barça. Si acaba sent així, la ferida es tancarà, poc a poc. En cas contrari... no m'atreveixo ni a pensar-ho. Em venen flaixos protagonitzats per Gaspart, Van Gaal i companyia. Lo dit, millor ni pensar-hi.

PD: Em quedo amb la frase d'Eto'o que resumeix, millor que ningú, el sentiment culé: "vaig passar vergonya". Tant contundent com sincera.

PD2: als "estimats" rivals barcelonistes, imagino que crescudets, els recordaria que per perdre finals, o en aquest cas semifinals, abans hi has d'arribar. On era l'altre gran d'Espanya? ah, se m'oblidava que el va eliminar el Betis a quarts... De totes maneres, això no ens lliure de treure una trista conclusió: el Barça és un equip que no suporta els grans partits ni la pressió que comporten.

L'important és participar, no?

Demà participaré a la Cursa del Corte Inglés. No serà la primera vegada, sinó la quarta. La primera, coses de l'atzar, va ser la més llarga de totes, canviant el recorregut habitual i passant per l'exitós Fòrum de les Cultures...

Com cada any, a l'hora de fer la inscripció, t'entreguen un propescte amb una sèrie d'indicacions a seguir. Són consells molts d'ells destinats a evitar-li a un mateix el patiment excessiu. Jo tracto de seguir-los, però no em serveix de res. La meva deficient preparaió física en té la culpa. Aquest any, ho pensava, "no se'm pot escapar. M'he d'entrenar i preparar la cursa". Què ha passat al final? doncs que quan no és per falta de temps, és per manca de voluntat. Pel que es veu, el sacrifici físic no és el meu fort...

I amb tot això, que es repeteix inevitablement any a any, vaig superant els meus propis temps. Sens dubte, una bona contraprestació a tant de patiment. No és el meu un esperit competidor, al menys respecte a la resta de participants. Sóc feliç acabant la cursa i si miro el meu crono i és lleument inferior al d'un any enrrere, objectiu acomplert i marxo amb agulletes, sí, però més que satisfet. És un dia per practicar esport, en la seva vessant més popular. I ja ho diuen no, que l'important és participar.

La cursa s'iniciarà demà a les 9:30 h. del matí i sortirem de Plaça Catalunya. Com a mí m'agrada prendre'm el meu temps per preparar-me, normalment ja sóc per allà una bona estona abans de començar. Això què vol dir? que hauré de mantinar...¡i un diumenge!...jo que he de treballar de dilluns a dissabte matinant molt...en fi, em sembla que me'n vaig a dormir.

Per cert, si em voleu buscar a la cursa, el meu dorsal comença per 15 i tres xifres més ;-) Bona nit!

L'alcohol fa dir moltes bestieses

Que li preguntin sinó al ex-president del govern espanyol, José María Aznar. El president d'honor del PP és d'aquells que quan parla, puja el preu del pa. Bé, amb declaracions com aquestes, no puja, es dispara. I es que no deixa ningú indiferent. Sentint-lo cada cop se'm fa més difícil entendre com va ocupar durant ni més ni menys que 8 anys la presidència del govern.

L'home que ens va arrossegar contra la nostra voluntat i de la mà del seu amic i aliat Bush a la guerra de l'Iraq ara es manifesta en contra de les campanyes per la prevenció d'accidents relacionats amb l'ingestió de grans quantitats d'alcohol.

Al marit -i pel que es veu molt amic també- de la Botella (ja ja acudit fàcil aquest) pràcticament li falta declarar-se partidari del botellón. Defensa per si mateix i per tothom el consum d'alcohol lliure.
Ell no fa cap mal... això diràn i pensaràn molts i després, malauradament, n'hauràn patit les conseqüències a la carretera, directa o indirectament. Perque en efecte, cadascú és lliure de consumir el que vulgui, però sempre, coneixent totes i cadascuna de les responsabilitats i assumit-les. En cas contrari arriben les lamentacions, sempre massa tard.

En comptes d'apel·lar a la prudència Aznar fa tot el contrari: un discurs propi del més imprudent. Com ell diu, no vol que ningú condueixi per ell. Ni falta fa que ho digui.
Tampoc crec que hi hagués algú disposat a fer-ho. Qui agafa el cotxe amb aquest home a dins? pots comptar quin deu ser el seu tema de conversació... la balcanització d'Espanya culpa de Carod i l'statut? les grans gestes del Reial Madrid? els mil i un defectes de Zapatero? o les virtuts de Rajoy si es que les té?

Resulta que aquest senyor reclama poder veure's les seves copetes de vi tranquilament. Que ho faci, per mi cap problema. És més, millor si així ens estalvia haver d'escoltar-li discursos vergonyosos com aquest.

PD: el seu discurs, efectuat, en l'acte de recepció de la medalla d'honor de la Academia del Vino de Castilla y León diuen, va ser aplaudit. Potser doncs, si realment hi veuen una aceptació, al PP en treguin partit per un futur eslògan de campanya electoral. Al estil del ja cèlebre "café para todos", podríen fer una variant estil "alcohol para todos". Salut!

PD2: pensant-hi bé, mira que aquest home passarà a la posteritat de la història d'Espanya. Un home que desde que va abandonar la política, el seu gest més recordat va ser amb un bolígraf a les mans...quina joia.

Judici públic i televisat

Ja la tenen. La peça més codiciada -mediàticament parlant- de la Operación Malaya ja es troba en mans de la justícia. Isabel Pantoja va ser detinguda ahir al vespre. Ho vaig saber quan mirava, per casualitat la redifusuió d'un capítol d'Hospital Central de no se quants anys fa. De sobte sorprenia al telespectador una última hora. La cantant Isabel Pantoja havia estat detinguda al seu domicili i Tele 5 no pedia l'ocasió de fer un programa especial TNT. Al·lucinant.

Al capdavant del programa, en Jorge Javier Vázquez, fent hores extra més enllà de la 1:30 de la matinada. Envoltant-lo contertulis habituals de la cadena. Grans periodistes de la talla de Lydia Lozano (encara té credibilitat?) Karmele Marchante o Mila Ximénez, ex dona de Santana, ex "amiga" d'Encarna Sánchez -personatge recurrent quan es busca morbo- i màxim estandart de la corrent antipantojista. I per si fos poc, i per elevar encara més el nivell periodístic, Kiko Matamoros, que no és periodista però és...és... què és a part de germà de Coto? entre ells un periodista amic de la protagonista i que ja em disculpareu, però no en recordo el nom. Ja se sap, perque hi hagués una mica de contrast.

Començava el programa i no tardaven en emetre's les imatges de la sortida d'Isabel Pantoja de casa seva dins d'un cotxe de vidres tintats. Quants cops ens van repetir aquella seqüència? els que vàren fer falta per satisfer els allí presents, mentres ells no paraven d'atribuir-se informacions exclusives al respecte. Com els agrada penjar-se la medalleta amb aquests!

Poca cosa més vaig veure. Tampoc necessitava més per imaginar-me el que en efecte, passaria durant el dia d'avui: la Pantoja a totes hores, a tots els canals i en quasi tots els registres... per acabar-ne "empatxats" i el que ens queda encara.


Aquesta tarda, fins i tot l'Albert Om ha obert el club amb un gag que tenia la folclòrica com a protagonista. Però el pitjor ha estat escoltar -ja no recordo a on- que l'Operació Malaya en part ha estat possible gràcies a la premsa rosa. Quina manera tan miserable de menysprear un treball seriós encapçalat per un jutge.
Si així hagués estat, per què aquests mateixos periodistes anti-corrupció no es dediquen a investigar altres casos? molta gent anònima -principals víctimes de tots aquests impresentables que es fan dir polítics- els ho agrairia...però no serà així. Els falta la Pantoja que ho converteixi, en cas de fer un judici públic i televisat, en un espectacle digne d'unes grans audiències en aquest país on vivim. Com deia no fa massa l'eslògan de Yoigo, verdad de la buena.