Rasca que rascaràs

Sóc al·lèrgic. Ho sé desde fa uns tres anys, tants com primaveres he patit. Si, si, patit. Els al·lèrgics ho saben perfectament.
A què ho sóc? a qui sento no ser massa original: la meva al·lèrgia és al pol·len.

Potser els qui no ho siguin creuràn que és una exageració. Reconcec que no és una enfermetat terminal, però això no treu que sigui incòmoda i molesta pels que la patim.

Ara per mi comença un període en el que surtir al carrer pot convertir-se en un autèntic suplici. Notes els ulls secs, et fan coïssor, et raja el nas, t'acalores, no pares de rascar-te -sovint de forma compulsvia- ara al clatell, ara al front, al coll, al pit, a la cama... i tot això acompanyat de tant en quant per algun estornut. No pots anar tranquil a enlloc i per si tot això no fos suficient, un es torna més irritable. Per descomptat sé que no retiraràn tota la vegetació urbana per aliviar-nos els símptomes als afectats i fer-nos les passejades un pèl més agradables, ni tampoc és el meu propòsit demanar-ho, però si crec necessari que es coneixi realment de què parlem quan ho fem de les al·lèrgies. Molt sovint aquell que no les pateix les tracta com assumptes molt frívols, a saber, quatre estornuts i prou. Però no és així. Els al·lèrgics, ja sigui al pol·len o a qualsevol altre element, tenen un problema molt seriós.

I ja tremolo quan llegeixo que els nivells de pol·len aquesta primavera del 2007 es duplicaràn respecte l'any passat. No us podeu imaginar les ganes que tinc d'arribar a l'estiu. Qui pogués suprimir les primaveres dels nostres calendaris!