Demà, vaig a veure un partit de bàsquet al Palau Blaugrana. No és la primera vegada. De fet, comptant només el que va de temporada serà la tercera i potser no l'última. Juguen el Barça i el Menorca Bàsquet. Casualitats de la vida, l'any passat ja vaig presenciar el mateix partit. Erem molts més aficionats locals -òbviament- i tot i guanyar, vaig acabar un pèl desencisat. Així va ser al veure com es sentia molt més al grup d'aficionats visitants. Feien més soroll, animaven molt més. Això sí, tot plegat amb molt de respecte.
La qüestió és que aquesta és una història que es repeteix. Per desgràcia. Hi he estat també en partits amb el Reial Madrid o amb el TAU (quin tros d'equip!) i tot i que prometia ser més animat, al final res de res (o poca cosa). Más de lo mismo que diuen...
En aquest sentit em fa certa vergonya animar al Barça. Pots estar envoltat d'altres aficionats de l'equip i quasi et miren extranyats si et veuen animar enèrgicament a l'equip. És una llàstima. Un equip com el barcelonista no mereix aquesta afició tan freda. Si, paguen, però més d'un pràcticament podria fer-hi la migdiada. Encara sort dels habituals grups com els Dracs o Sang Culé, que sinó allò semblaria més un velatori que no pas un partit de bàsquet.
Per què no animem? ens fa vergonya o què? es que si anem a veure l'equip però no som capaços d'erigir-nos en el famós jugador número 6, en el factor desequilibrant que tan sovint necessita l'equip, apaga y vámonos.
Sincerament, sento impotència quan veig partits televisats d'altres equips, sempre animats per una afició incansable, que crida, salta, es posa nerviosa i anima el seu equip conscients de la importància que té. El Joventut, l'Estudiantes, el TAU o l'Unicaja en són exemples. Fins i tot un públic que anima enbelleix l'espectacle d'aquest esport. Per no parlar de la sana enveja que em produeix veure retransmisions de partits com a locals de Panathinaikos o Partizan que converteixen l'OAKA d'Atenes o el Pinoir de Belgrad -respectivament- en auntèntics inferns. Bé, sempre i quan la gent es comporti dins d'uns límits, és clar.
Ens hem de posar les piles, no en tinc cap dubte. Si ara som un equip cada cop més fort i difícil de batre, com serem el dia en que, a part d'aplaudir les bombes d'en Navarro o les esmaixades d'en Fran Vázquez, realment comencem a animar?? Ara per ara sembla utòpic. Esperem que no. De fet podriem desmotrar-ho. Comencem a fer-ho demà?
PD: per cert, com nota la butxaca que els resultats les últimes setmanes van a l'alça. També hi van els preus, però què hi farem, això vol dir que les coses comencen a funcionar. Trist consol en part, però no tenim alternativa.
La qüestió és que aquesta és una història que es repeteix. Per desgràcia. Hi he estat també en partits amb el Reial Madrid o amb el TAU (quin tros d'equip!) i tot i que prometia ser més animat, al final res de res (o poca cosa). Más de lo mismo que diuen...
En aquest sentit em fa certa vergonya animar al Barça. Pots estar envoltat d'altres aficionats de l'equip i quasi et miren extranyats si et veuen animar enèrgicament a l'equip. És una llàstima. Un equip com el barcelonista no mereix aquesta afició tan freda. Si, paguen, però més d'un pràcticament podria fer-hi la migdiada. Encara sort dels habituals grups com els Dracs o Sang Culé, que sinó allò semblaria més un velatori que no pas un partit de bàsquet.
Per què no animem? ens fa vergonya o què? es que si anem a veure l'equip però no som capaços d'erigir-nos en el famós jugador número 6, en el factor desequilibrant que tan sovint necessita l'equip, apaga y vámonos.
Sincerament, sento impotència quan veig partits televisats d'altres equips, sempre animats per una afició incansable, que crida, salta, es posa nerviosa i anima el seu equip conscients de la importància que té. El Joventut, l'Estudiantes, el TAU o l'Unicaja en són exemples. Fins i tot un públic que anima enbelleix l'espectacle d'aquest esport. Per no parlar de la sana enveja que em produeix veure retransmisions de partits com a locals de Panathinaikos o Partizan que converteixen l'OAKA d'Atenes o el Pinoir de Belgrad -respectivament- en auntèntics inferns. Bé, sempre i quan la gent es comporti dins d'uns límits, és clar.
Ens hem de posar les piles, no en tinc cap dubte. Si ara som un equip cada cop més fort i difícil de batre, com serem el dia en que, a part d'aplaudir les bombes d'en Navarro o les esmaixades d'en Fran Vázquez, realment comencem a animar?? Ara per ara sembla utòpic. Esperem que no. De fet podriem desmotrar-ho. Comencem a fer-ho demà?
PD: per cert, com nota la butxaca que els resultats les últimes setmanes van a l'alça. També hi van els preus, però què hi farem, això vol dir que les coses comencen a funcionar. Trist consol en part, però no tenim alternativa.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada