No val a badar. Amb el Sevilla no. Ahir es van demostrar per enèssima vegada aquesta temporada, dues coses.
Primera, el Sevilla sí es un candidat a la lliga. Qui digui el contrari menteix. De fet, és el gran rival del Barça de cara a revalidar títol. Ara mateix posaria la mà al foc.
La segona és que el Barça segueix sense donar la talla a les grans cites. Amb la del Sevilla ja hem perdut el compte de quants partits dels considerats importants ha perdut l'equip de Frank Rijkaard. La Supercopa d'Europa a Mònaco davant del Sevilla, la vistia al Bernabéu, la mala imatge davant del Chelsea, la derrota recent a Mestalla, etc...
No obstant ahir, no sé encara si animats pel bon resultat obtingut a la Romareda, les coses es van posar bastante bé ja ens els primers minuts del partit. Una bona incursió per la dreta i una precisa centrada de Zambrotta -¡per fi es comença a semblar al de la Juventus! al menys en petits detalls...- va permetre al "gras" Ronaldinho elevar-se, poderós, per rematar de cap el 0-1 al marcador. Sempre ens quedarà el dubte de si el brasiler hauria rematat amb la mateixa comoditat de trobar-se prop d'ell el temible Javi Navarro.
En aquell moment vaig començar a seguir amb cert recel el partit. I si el Barça cometia el matiex error que davant el Liverpool? i si no sentenciava el partit quan en tenia l'oportunitat? perque l'opció de matar el partit la tindria. Efectivament el Sevilla estava un pèl grogui, i un error en defensa el va aprofitar Ronaldinho. Va robar la pilota al central Aitor Ocio i aquest el va fer caure en un clar penal. Vermella pel central sevillista i Ronnie plantava l'esfèrica als 11 metres. El 0-2 seria un resultat fantàstic. No hauria tancat el partit, però si l'hauria posat certament complicat pels andalusos.
Mal moment per fallar un penal. Ronaldinho va elegir un xut pel centre que Palop va desviar amb el peu. M'atreviria a dir que va ser més un error del 10 barcelonista que no pas un encert el porter del Sevilla.
Ocasió desaprofitada la del Barça, que va donar ales a l'equip del, entre setmana agredit, Juande Ramos. Per cert, ex entrenador del Barça B. Ho dic ara que em ve al cap la frase del senyor Del Nido, president del Sevilla i provocador nat, en la que deia que si Frank Rijkaard entrés a formar part del seu club, entrenaria el filial.
Poc a poc, el partit seguia el guió que tant em temia. El Sevilla s'animava, tot i estar jugant amb 10, i aviat podia arribar el gol de l'empat, que els permetria entrar de nou en la lluita pels tres punts. I va arribar. L'ahir desencertat pichichi de la lliga, Kanouté, va obrir a la banda, on corria l'omnipresent Dani Alves -Txiki aquest se l'ha de fitxar...- i el lateral ja internmacional amb la canarinha va servir perque el rus Kerzakhov controlés dins l'àrea i sorprengués a Valdés fent l'1-1 amb el que s'acabaria arribant al descans. El davanter del Sevilla va controlar massa fàcil davant d'un Márquez molt passiu.
Començava la segona part i el Sevilla tenia la lliçó ben apresa. No va cometre els errors de la primera i van anar en busca del partit. A per uns 3 punts que qui sap si poden ser claus en la lluita final pel títol. I va arribar una falta a la frontal de l'àrea barcelonista, tan perillosa com inoportuna, comesa per Oleguer. Alves la va llençar -qui havia de ser sinó?- i la va transformar en el 2-1, donant la volta al marcador. Un gol que va costar molt car. El Barça va començar a jugar como pollos sin cabeza i en tot aquest desconcert hi va contribuir el senyor Bernardino González Vázquez amb el seu arbitratge. Després diran que l'Ángel Maria Villar i els àrbitres ens ajuden...qui es pensen que som? que no vam néixer precisament ahir!
El col·legiat va permetre en certes fases del partit una duresa excesiva en els locals i amb un critei més que disctuble va deixar el Barça en inferioritat expulsant primer a Giuly i després a Zambrotta. Val a dir que l'expulsió del lateral italià es pot considerar justa, al cometre el barcelonista una dura entrada -que li va valdre la primera targeta groga- i protestar tot seguit en un gest que li costarà ni més ni menys que perdre's el proper Barça-Reial Madrid que es disputarà el dissabte al Camp Nou. Tampoc hi serà -si no hi ha un indult per part del comitè- el petit Giuly, que va veure una desproporcionadíssima targeta vermella directa per una jugada en la que si no hagués xiulat falta, ningú s'hauria pas queixat. Però bé, aquets són els àrbitres que tant diuen que ajuden al Barça. No em vull imaginar que han de fer aquests senyors perque es digui que ens han perjudicat.
A partir de les expulsions, poca cosa més a dir. Va entrar un Eto'o més que discret i el Sevilla va gaudir en un tram final plàcid d'unes quantes ocasiones per, com a mínim igualar el gol average (el resultat al Camp Nou va ser de 3-1). Evident va quedar que 9 jugadors deixen masses espais que en cap moment seràn capaços de tapar i menys al final d'un partit tant intens. És físicament impossible. Ha quedat clar doncs que el Sevilla donarà guerra i no renunciarà absolutament a res mentre tingui opcions i a noslatres ens toca el sobreesforç de recuperar-nos en temps rècord per afrontar el reptes que ens queden, entre ells la lliga més complicada que se'ns ha presentat en els darrers tres anys
Ara però, poc marge tenim per a les lamentacions. Toca pensar en el Liverpool, en els 90 minuts que ens esperen al mític Anfield Road. 90 minuts que marcaràn en gran part el balanç sobre la present temporada. Si superem a Gerrard i companyia paralarem il·lusionats de triplet -fins que una nova patacada ens torni a la realitat- i si perdem baixarem el cap i la paraula revolució reapareixerà acompanyada d'una llista "futuribles" jugadors pel nou Barça. Som així. Passem del cel a l'infern en temps rècord. Un optimisme desbordant o un inevitable pesimisme en els culés, separats per una línia molt i molt fina...
Sort que per arreglar qualsevol possible decepció tenim en 6 dies un clàssic amb un Reial Madrid en hores baixes que bé podria ser balsàmic. Què passarà? mai se sap. El que és segur és que d'aquí a 7 dies sortirem de dubtes. ¿Algú s'atreveix a fer un pronòstic?
Primera, el Sevilla sí es un candidat a la lliga. Qui digui el contrari menteix. De fet, és el gran rival del Barça de cara a revalidar títol. Ara mateix posaria la mà al foc.
La segona és que el Barça segueix sense donar la talla a les grans cites. Amb la del Sevilla ja hem perdut el compte de quants partits dels considerats importants ha perdut l'equip de Frank Rijkaard. La Supercopa d'Europa a Mònaco davant del Sevilla, la vistia al Bernabéu, la mala imatge davant del Chelsea, la derrota recent a Mestalla, etc...
No obstant ahir, no sé encara si animats pel bon resultat obtingut a la Romareda, les coses es van posar bastante bé ja ens els primers minuts del partit. Una bona incursió per la dreta i una precisa centrada de Zambrotta -¡per fi es comença a semblar al de la Juventus! al menys en petits detalls...- va permetre al "gras" Ronaldinho elevar-se, poderós, per rematar de cap el 0-1 al marcador. Sempre ens quedarà el dubte de si el brasiler hauria rematat amb la mateixa comoditat de trobar-se prop d'ell el temible Javi Navarro.
En aquell moment vaig començar a seguir amb cert recel el partit. I si el Barça cometia el matiex error que davant el Liverpool? i si no sentenciava el partit quan en tenia l'oportunitat? perque l'opció de matar el partit la tindria. Efectivament el Sevilla estava un pèl grogui, i un error en defensa el va aprofitar Ronaldinho. Va robar la pilota al central Aitor Ocio i aquest el va fer caure en un clar penal. Vermella pel central sevillista i Ronnie plantava l'esfèrica als 11 metres. El 0-2 seria un resultat fantàstic. No hauria tancat el partit, però si l'hauria posat certament complicat pels andalusos.
Mal moment per fallar un penal. Ronaldinho va elegir un xut pel centre que Palop va desviar amb el peu. M'atreviria a dir que va ser més un error del 10 barcelonista que no pas un encert el porter del Sevilla.
Ocasió desaprofitada la del Barça, que va donar ales a l'equip del, entre setmana agredit, Juande Ramos. Per cert, ex entrenador del Barça B. Ho dic ara que em ve al cap la frase del senyor Del Nido, president del Sevilla i provocador nat, en la que deia que si Frank Rijkaard entrés a formar part del seu club, entrenaria el filial.
Poc a poc, el partit seguia el guió que tant em temia. El Sevilla s'animava, tot i estar jugant amb 10, i aviat podia arribar el gol de l'empat, que els permetria entrar de nou en la lluita pels tres punts. I va arribar. L'ahir desencertat pichichi de la lliga, Kanouté, va obrir a la banda, on corria l'omnipresent Dani Alves -Txiki aquest se l'ha de fitxar...- i el lateral ja internmacional amb la canarinha va servir perque el rus Kerzakhov controlés dins l'àrea i sorprengués a Valdés fent l'1-1 amb el que s'acabaria arribant al descans. El davanter del Sevilla va controlar massa fàcil davant d'un Márquez molt passiu.
Començava la segona part i el Sevilla tenia la lliçó ben apresa. No va cometre els errors de la primera i van anar en busca del partit. A per uns 3 punts que qui sap si poden ser claus en la lluita final pel títol. I va arribar una falta a la frontal de l'àrea barcelonista, tan perillosa com inoportuna, comesa per Oleguer. Alves la va llençar -qui havia de ser sinó?- i la va transformar en el 2-1, donant la volta al marcador. Un gol que va costar molt car. El Barça va començar a jugar como pollos sin cabeza i en tot aquest desconcert hi va contribuir el senyor Bernardino González Vázquez amb el seu arbitratge. Després diran que l'Ángel Maria Villar i els àrbitres ens ajuden...qui es pensen que som? que no vam néixer precisament ahir!El col·legiat va permetre en certes fases del partit una duresa excesiva en els locals i amb un critei més que disctuble va deixar el Barça en inferioritat expulsant primer a Giuly i després a Zambrotta. Val a dir que l'expulsió del lateral italià es pot considerar justa, al cometre el barcelonista una dura entrada -que li va valdre la primera targeta groga- i protestar tot seguit en un gest que li costarà ni més ni menys que perdre's el proper Barça-Reial Madrid que es disputarà el dissabte al Camp Nou. Tampoc hi serà -si no hi ha un indult per part del comitè- el petit Giuly, que va veure una desproporcionadíssima targeta vermella directa per una jugada en la que si no hagués xiulat falta, ningú s'hauria pas queixat. Però bé, aquets són els àrbitres que tant diuen que ajuden al Barça. No em vull imaginar que han de fer aquests senyors perque es digui que ens han perjudicat.
A partir de les expulsions, poca cosa més a dir. Va entrar un Eto'o més que discret i el Sevilla va gaudir en un tram final plàcid d'unes quantes ocasiones per, com a mínim igualar el gol average (el resultat al Camp Nou va ser de 3-1). Evident va quedar que 9 jugadors deixen masses espais que en cap moment seràn capaços de tapar i menys al final d'un partit tant intens. És físicament impossible. Ha quedat clar doncs que el Sevilla donarà guerra i no renunciarà absolutament a res mentre tingui opcions i a noslatres ens toca el sobreesforç de recuperar-nos en temps rècord per afrontar el reptes que ens queden, entre ells la lliga més complicada que se'ns ha presentat en els darrers tres anys
Ara però, poc marge tenim per a les lamentacions. Toca pensar en el Liverpool, en els 90 minuts que ens esperen al mític Anfield Road. 90 minuts que marcaràn en gran part el balanç sobre la present temporada. Si superem a Gerrard i companyia paralarem il·lusionats de triplet -fins que una nova patacada ens torni a la realitat- i si perdem baixarem el cap i la paraula revolució reapareixerà acompanyada d'una llista "futuribles" jugadors pel nou Barça. Som així. Passem del cel a l'infern en temps rècord. Un optimisme desbordant o un inevitable pesimisme en els culés, separats per una línia molt i molt fina...
Sort que per arreglar qualsevol possible decepció tenim en 6 dies un clàssic amb un Reial Madrid en hores baixes que bé podria ser balsàmic. Què passarà? mai se sap. El que és segur és que d'aquí a 7 dies sortirem de dubtes. ¿Algú s'atreveix a fer un pronòstic?
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada