Menja a gust...si pots

Ahir vaig viure una experiència força desagradable. No em traumatitzarà, però si ho recordaré tota la vida. Per circunstàncies personals, em trobava lluny de casa a l'hora de sopar i em vaig veure obligat a buscar-me la vida. Allà on em trobava, poques opcions tenia i finalment vaig escollir un bar per anar a fer un entrepà. A hores d'ara encara me'n penedeixo de la meva decisió...

Només entrar, a mi i a la persona que m'acompanyava, la clientela ja ens va llençar unes mirades no gaire amigables en aparença. Era com si en el seu interior sentissin allò d'aquests, no són dels nostres. Sincerament, aquesta va ser la sensació. Però tampoc va ser ni de bon tros la principal incomoditat que vaig sentir.
Abans de demanar, miro al meu voltant, buscant alguna referencia sobre els preus. Res, tot i que veient el negoci, l'extrany hagués estat veure una carta de preus com Déu mana -o com qualsevol bar amb unes condicions mínimes sí té-

Demanem dos entrepans i alguna cosa per beure. Mentre prenem lloc on seure i esperem que ens serveixin, només seure aprecio les taules cobertes amb una greixosa capa qui sap de que... ¿algú ha provat de rentar-les mai?
Al meu voltant una espècie molt sovint recreada en sèries de televisió d'aquelles que es desenvolupen en un context de barri: gent fent la cerveseta o alguna tapa, comentant el dia però tot en la versió més friki -i quasi desagradable- que un es pot arribar a imaginar. El que no menjava amb la boca plena, tirava descaradament la burilla del cigarret a terra -tenint un cendrer sobre la taula- o parlava a crits.
Al fons, un desafortunat client llençant els diners en una màquina escurabutxaques i un animat senyor cantant aquella que diu Oh mamy oh mamy mamy blue, oh mamy blue... Vaja, que només vaig trobar a faltar el típic, amb aires de Homer Simpson, que posés el colofó a tan magnífica vetllada amb un rot capaç de fer tremolar les parets...

El menú, com no podia ser d'altre manera responia a una dieta rica en colesterol (productes saludables? això què és?). Tampoc el vaig poder asaborir massa. L'atmosfera de fum que es respirava ho feia totalment impossible, tot i que aquí no em podia queixar, perque a la porta quedava més que clar que Aquí se permite fumar. Quin remei, ¡s'ha de conservar la clientela! inclosa una clon que hi vaig veure de Belén Esteban. Només em faltava això!

Això sí, entre aquesta clientela a mi ja no m'hi tindràn més. Ho sento, però no sóc massoquista, i el meu estòmac, menys. Per cert, tampoc seria bo que algun dia s'hi arribés a trobar un inspector de sanitat perque sinó ja poden anar tancant la paradeta... perque estrelles Michelin no els les concediràn pas.

Pd: per mancances, la d'un magatzem. Mira que tenir neveres allí mateix, exposades a la clientela sense el més mínim pudor, amb bosses de bunyols congelats dins. Horroròs.