L'altre dia vaig quedar en evidència. Afortunadament, jo en vaig ser l'únic testimoni. Si, és així. Qui en va tenir la culpa? un sudoku, si si, com ho llegiu. I mira que és trist...
Em trobava a la sala d'espera d'un hospital i jo, previsor davant d'una situació aburrida -ja diuen que sempre saps quan hi entres però mai quan en surts- vaig decidir portar aquell llibre amb més de 200 sudokus, que tenia ja ple de pols amagat entre uns dicionaris últimament poc consultats. Un passatemps que s'anuncia com el juego que estimula la mente i que vaig comprar en la meva etapa universitària, per allò de les estones lliures sense classes. Per fer alguna cosa més que llegir el diari o fer un cafè.
El llibre es troba estructurat en cinc nivells de dificultat avalats tots ells per un expert en intel·ligència artificial. Val a dir que els 40 primers ja els tenia resolts i en el 41è entrava de ple en el 2º nivell. La mecànica és la mateixa, però no la quantitat de números amb els que comences. Per tant, t'hi has de trencar el cap una mica més que abans.
Molt segur de mi mateix, convençut de que tot i no ser una eminència en el camp dels números el podria resoldre, vaig agafar el bolígraf. Començava a combinar xifres ara en vertical, ara en diagonal, ara en horitzontal, que si aquesta no la puc repetir, aquí fa un 3 i aquí falta un 8... passaven els minuts i poc a poc l'angoixa s'apoderava de mi al veure que tan sols havia aconseguit col·locar tres tristos números i que fins al moment de poc em servien a l'hora de descobrir-ne més i avançar així en el joc.
Si, al final i després de que em surtís fum pel cap de tantes voltes que hi vaig haver de donar, aquell maleït -sense rencors...grrr...- sudoku i els maldecaps que em va donar, es van acabar.
Només és un joc, podia estar nerviós, tens, espès, però fos pel que fos, vaig quedar en evidència i més en concret, la meva ment, de la que vaig descobrir que els numeros no eren pas ni de bon tros, el que més l'estimulaven.
Per que...si al nivell 2 em suposa tantes dificultats, no vull ni imaginar-me què passarà el dia que m'atreveixi amb el 5è...
Si, m'hi atreviré. Tard o d'hora, però ho faré. Ho he de provar, encara que sigui per curiositat. La meva autoestima així m'ho demana. Fins que arribi el moment d'enfrontar-m'hi i estimular de un altre cop la meva ment, el llibre millor que el torni a deixar ben amagat, una temporadeta de nou entre els dicionaris...
Em trobava a la sala d'espera d'un hospital i jo, previsor davant d'una situació aburrida -ja diuen que sempre saps quan hi entres però mai quan en surts- vaig decidir portar aquell llibre amb més de 200 sudokus, que tenia ja ple de pols amagat entre uns dicionaris últimament poc consultats. Un passatemps que s'anuncia com el juego que estimula la mente i que vaig comprar en la meva etapa universitària, per allò de les estones lliures sense classes. Per fer alguna cosa més que llegir el diari o fer un cafè.
El llibre es troba estructurat en cinc nivells de dificultat avalats tots ells per un expert en intel·ligència artificial. Val a dir que els 40 primers ja els tenia resolts i en el 41è entrava de ple en el 2º nivell. La mecànica és la mateixa, però no la quantitat de números amb els que comences. Per tant, t'hi has de trencar el cap una mica més que abans.
Molt segur de mi mateix, convençut de que tot i no ser una eminència en el camp dels números el podria resoldre, vaig agafar el bolígraf. Començava a combinar xifres ara en vertical, ara en diagonal, ara en horitzontal, que si aquesta no la puc repetir, aquí fa un 3 i aquí falta un 8... passaven els minuts i poc a poc l'angoixa s'apoderava de mi al veure que tan sols havia aconseguit col·locar tres tristos números i que fins al moment de poc em servien a l'hora de descobrir-ne més i avançar així en el joc.
Si, al final i després de que em surtís fum pel cap de tantes voltes que hi vaig haver de donar, aquell maleït -sense rencors...grrr...- sudoku i els maldecaps que em va donar, es van acabar.
Només és un joc, podia estar nerviós, tens, espès, però fos pel que fos, vaig quedar en evidència i més en concret, la meva ment, de la que vaig descobrir que els numeros no eren pas ni de bon tros, el que més l'estimulaven.
Per que...si al nivell 2 em suposa tantes dificultats, no vull ni imaginar-me què passarà el dia que m'atreveixi amb el 5è...
Si, m'hi atreviré. Tard o d'hora, però ho faré. Ho he de provar, encara que sigui per curiositat. La meva autoestima així m'ho demana. Fins que arribi el moment d'enfrontar-m'hi i estimular de un altre cop la meva ment, el llibre millor que el torni a deixar ben amagat, una temporadeta de nou entre els dicionaris...
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada