A por ellos oé!

Demà, vaig a veure un partit de bàsquet al Palau Blaugrana. No és la primera vegada. De fet, comptant només el que va de temporada serà la tercera i potser no l'última. Juguen el Barça i el Menorca Bàsquet. Casualitats de la vida, l'any passat ja vaig presenciar el mateix partit. Erem molts més aficionats locals -òbviament- i tot i guanyar, vaig acabar un pèl desencisat. Així va ser al veure com es sentia molt més al grup d'aficionats visitants. Feien més soroll, animaven molt més. Això sí, tot plegat amb molt de respecte.

La qüestió és que aquesta és una història que es repeteix. Per desgràcia. Hi he estat també en partits amb el Reial Madrid o amb el TAU (quin tros d'equip!) i tot i que prometia ser més animat, al final res de res (o poca cosa). Más de lo mismo que diuen...

En aquest sentit em fa certa vergonya animar al Barça. Pots estar envoltat d'altres aficionats de l'equip i quasi et miren extranyats si et veuen animar enèrgicament a l'equip. És una llàstima. Un equip com el barcelonista no mereix aquesta afició tan freda. Si, paguen, però més d'un pràcticament podria fer-hi la migdiada. Encara sort dels habituals grups com els Dracs o Sang Culé, que sinó allò semblaria més un velatori que no pas un partit de bàsquet.

Per què no animem? ens fa vergonya o què? es que si anem a veure l'equip però no som capaços d'erigir-nos en el famós jugador número 6, en el factor desequilibrant que tan sovint necessita l'equip, apaga y vámonos.

Sincerament, sento impotència quan veig partits televisats d'altres equips, sempre animats per una afició incansable, que crida, salta, es posa nerviosa i anima el seu equip conscients de la importància que té. El Joventut, l'Estudiantes, el TAU o l'Unicaja en són exemples. Fins i tot un públic que anima enbelleix l'espectacle d'aquest esport. Per no parlar de la sana enveja que em produeix veure retransmisions de partits com a locals de Panathinaikos o Partizan que converteixen l'OAKA d'Atenes o el Pinoir de Belgrad -respectivament- en auntèntics inferns. Bé, sempre i quan la gent es comporti dins d'uns límits, és clar.

Ens hem de posar les piles, no en tinc cap dubte. Si ara som un equip cada cop més fort i difícil de batre, com serem el dia en que, a part d'aplaudir les bombes d'en Navarro o les esmaixades d'en Fran Vázquez, realment comencem a animar?? Ara per ara sembla utòpic. Esperem que no. De fet podriem desmotrar-ho. Comencem a fer-ho demà?

PD: per cert, com nota la butxaca que els resultats les últimes setmanes van a l'alça. També hi van els preus, però què hi farem, això vol dir que les coses comencen a funcionar. Trist consol en part, però no tenim alternativa.

Interrogant ZP

Segons el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, un cafè val uns 80 cèntims. Bé, suposo que depèn del lloc. Sense anar més lluny, he arribat a prendre'm un cafè per 75 cèntims, però també ho he fet pagant més d'un euro. I sincerament, en cap dels dos llocs n'he sortit satisfet. Potser ho faré el dia que per primer cop m'omplin la tassa com cal. N'estic fart que no em serveixin ni un dit de cafè...fa que em senti profundament estafat.

Aquesta resposta de ZP, convertida avui per molts en un titular, va tenir lloc al programa que va estrenar ahir en horari de primer time TVE, Tengo una pregunta para usted. No se si per ser la novetat, o pel morbo que realment despertava poder veure Zapatero entre l'espasa i la paret, va gaudir -l'espai conduit per Lorenzo Milá- d'una bona audiència. Uns telespectadors, que no obstant es van quedar amb les ganes segurament de conéixer la resposta a les 58 preguntes que vàren quedar sense formular.

Tot i no veure el programa, trobo molt interessant que es posi sobre la taula la contínua pujada de preus. Quins temps aquells, que per un senzill trajecte d'autobus interurbà pagaves el bitllet amb una moneda de 20 duros i et tornaven el canvi! Ara, el mateix trajecte, la setmana passada em va costar 1,75 euros. Un augment totalment injustificable, per un servei que no evoluciona a la mateixa velocitat que els preus. I com aquests, molts altres casos, un dels més flagrants, sinó el que més, el de l'habitatge, també qüestionat la passada nit i pel que només es va obtindre com a resposta una promesa, que qui sap si es farà realitat, com i quan.

Ara el que tinc ganes es de veure en la mateixa situació a algun membre de la oposició. A veure com se'n surten... Hi haurà preguntes sobre Iraq, sobre el Prestige o sobre matrimonis homosexuals?

Per cert, els veurem algun dia en la seva línia de fer oposició, manifestant-se contraris al preu del cafè?

El juego que estimula la mente

L'altre dia vaig quedar en evidència. Afortunadament, jo en vaig ser l'únic testimoni. Si, és així. Qui en va tenir la culpa? un sudoku, si si, com ho llegiu. I mira que és trist...
Em trobava a la sala d'espera d'un hospital i jo, previsor davant d'una situació aburrida -ja diuen que sempre saps quan hi entres però mai quan en surts- vaig decidir portar aquell llibre amb més de 200 sudokus, que tenia ja ple de pols amagat entre uns dicionaris últimament poc consultats. Un passatemps que s'anuncia com el juego que estimula la mente i que vaig comprar en la meva etapa universitària, per allò de les estones lliures sense classes. Per fer alguna cosa més que llegir el diari o fer un cafè.

El llibre es troba estructurat en cinc nivells de dificultat avalats tots ells per un expert en intel·ligència artificial. Val a dir que els 40 primers ja els tenia resolts i en el 41è entrava de ple en el 2º nivell. La mecànica és la mateixa, però no la quantitat de números amb els que comences. Per tant, t'hi has de trencar el cap una mica més que abans.

Molt segur de mi mateix, convençut de que tot i no ser una eminència en el camp dels números el podria resoldre, vaig agafar el bolígraf. Començava a combinar xifres ara en vertical, ara en diagonal, ara en horitzontal, que si aquesta no la puc repetir, aquí fa un 3 i aquí falta un 8... passaven els minuts i poc a poc l'angoixa s'apoderava de mi al veure que tan sols havia aconseguit col·locar tres tristos números i que fins al moment de poc em servien a l'hora de descobrir-ne més i avançar així en el joc.

Si, al final i després de que em surtís fum pel cap de tantes voltes que hi vaig haver de donar, aquell maleït -sense rencors...grrr...- sudoku i els maldecaps que em va donar, es van acabar.
Només és un joc, podia estar nerviós, tens, espès, però fos pel que fos, vaig quedar en evidència i més en concret, la meva ment, de la que vaig descobrir que els numeros no eren pas ni de bon tros, el que més l'estimulaven.
Per que...si al nivell 2 em suposa tantes dificultats, no vull ni imaginar-me què passarà el dia que m'atreveixi amb el 5è...


Si, m'hi atreviré. Tard o d'hora, però ho faré. Ho he de provar, encara que sigui per curiositat. La meva autoestima així m'ho demana. Fins que arribi el moment d'enfrontar-m'hi i estimular de un altre cop la meva ment, el llibre millor que el torni a deixar ben amagat, una temporadeta de nou entre els dicionaris...

Menja a gust...si pots

Ahir vaig viure una experiència força desagradable. No em traumatitzarà, però si ho recordaré tota la vida. Per circunstàncies personals, em trobava lluny de casa a l'hora de sopar i em vaig veure obligat a buscar-me la vida. Allà on em trobava, poques opcions tenia i finalment vaig escollir un bar per anar a fer un entrepà. A hores d'ara encara me'n penedeixo de la meva decisió...

Només entrar, a mi i a la persona que m'acompanyava, la clientela ja ens va llençar unes mirades no gaire amigables en aparença. Era com si en el seu interior sentissin allò d'aquests, no són dels nostres. Sincerament, aquesta va ser la sensació. Però tampoc va ser ni de bon tros la principal incomoditat que vaig sentir.
Abans de demanar, miro al meu voltant, buscant alguna referencia sobre els preus. Res, tot i que veient el negoci, l'extrany hagués estat veure una carta de preus com Déu mana -o com qualsevol bar amb unes condicions mínimes sí té-

Demanem dos entrepans i alguna cosa per beure. Mentre prenem lloc on seure i esperem que ens serveixin, només seure aprecio les taules cobertes amb una greixosa capa qui sap de que... ¿algú ha provat de rentar-les mai?
Al meu voltant una espècie molt sovint recreada en sèries de televisió d'aquelles que es desenvolupen en un context de barri: gent fent la cerveseta o alguna tapa, comentant el dia però tot en la versió més friki -i quasi desagradable- que un es pot arribar a imaginar. El que no menjava amb la boca plena, tirava descaradament la burilla del cigarret a terra -tenint un cendrer sobre la taula- o parlava a crits.
Al fons, un desafortunat client llençant els diners en una màquina escurabutxaques i un animat senyor cantant aquella que diu Oh mamy oh mamy mamy blue, oh mamy blue... Vaja, que només vaig trobar a faltar el típic, amb aires de Homer Simpson, que posés el colofó a tan magnífica vetllada amb un rot capaç de fer tremolar les parets...

El menú, com no podia ser d'altre manera responia a una dieta rica en colesterol (productes saludables? això què és?). Tampoc el vaig poder asaborir massa. L'atmosfera de fum que es respirava ho feia totalment impossible, tot i que aquí no em podia queixar, perque a la porta quedava més que clar que Aquí se permite fumar. Quin remei, ¡s'ha de conservar la clientela! inclosa una clon que hi vaig veure de Belén Esteban. Només em faltava això!

Això sí, entre aquesta clientela a mi ja no m'hi tindràn més. Ho sento, però no sóc massoquista, i el meu estòmac, menys. Per cert, tampoc seria bo que algun dia s'hi arribés a trobar un inspector de sanitat perque sinó ja poden anar tancant la paradeta... perque estrelles Michelin no els les concediràn pas.

Pd: per mancances, la d'un magatzem. Mira que tenir neveres allí mateix, exposades a la clientela sense el més mínim pudor, amb bosses de bunyols congelats dins. Horroròs.

Problemes de memòria

Diu Mariano Rajoy, líder dels populars, que "nadie en el PP dice que el 11-M sea obra de ETA". Sobren les paraules. Només, li hauríen de preguntar al senyor Rajoy si coneix a un tal Ángel Acebes. Potser ell li podria fer cinc cèntims sobre el que va dir ara fa tres anys, quan era ministre d'Interior del govern d'Espanya.

El que més ràbia em fa de tot plegat es que es pensin que la gent del poble no ens adonem absolutament de res. No si, al final encara pretendràn que creiem que allò de les dos líneas de investigación ho hem somiat... I per postres acabaràn donant-li, un cop més, la culpa a Zapatero. El que sigui abans que entonar un sensat mea culpa. Així fa oposició el PP. El guió és ben senzill: ZP és el màxim responsable de tots els mals que afectin Espanya. Vaja, que ni el diable. Però què hi farem, no m'espero altra cosa d'aquesta gent que després d'agitar tot el país encara es manifesten cantant allò de libertad libertad sin ira libertad... això sí, tot molt cívic. Encara els haurem de donar les gràcies.

I en pessetes són...

Sóc esclau de la pesseta. No obstant, estic segur que no sóc l'únic. M'explico. Estava mirant ahir un full de propaganda d'una tenda d'electrodomèstics que vaig trobar a la porta de casa.

Tot i no ser-ne un gran aficionat, vaig detindre la meva mirada allà on apareixien anunciades les consoles. Play Station III era la novetat, el producte estrella.
Com de característiques tècniques n'entenc bastant poc, vaig fixar-me en el preu. ¡Quasi 600 euros! quina barbaritat. Eren... eren 100.000 pessetes? No, no tinc el més mínim interès en comprar-la, però em vaig adonar que segueixo comptant en pessetes. Al menys, de forma inevitable i immediata, faig la conversió. Que més voldria jo que prescindir d'aquesta necessitat, però és tracta d'un procés totalment inconscient.

Pot semblar una tonteria, però resulta molt incòmode, més quan el càlcul no és senzill. Perque, tots sabem fer-ho quan són xifres múltimples de 3, però en cas contrari, el tema es complica.

Evidentment, aquest ja no serà un "problema" per a les noves generacions. No patiràn per haver crescut pagant en pessetes i que d'un dia per l'altre els hi hagin sustituit per una nova moneda amb un valor tan peculiar com el famós 166'386. Ni tampoc hauràn de fer ús d'aquelles extravegants però útils eurocalculadores que van aparéixer ara fa uns 5 anys.
Aprendràn a contar euros i només euros i els utilitzaràn ja en les seves primeres compres. Nosaltres els parlarem de les pessetes amb nostàlgia, convençuts que tot era més fàcil, més senzill i qui sap si més barat.

Però bé, a tot l'hi podem trobar una part positiva. La constant conversió d'euros a pessetes incentiva i potencia la nostra capacitat de càlcul mental, un pèl adormida ja, pels que vam cursar estudis de lletres...

De les Azores a Bagdad, un camí ple de mentides

Ja s'han iniciat les movilitzacions. S'acosta una data trista, en la que es cumpleixen quatre anys d'un fet que ningú -amb uns mínims de sentit comú i d'humanitat- hagués desitjat que es produís. En efecte, parlo de la guerra d'Iraq. A tot el món s'han convocat manifestacions per fer constar, per enésima vegada, el profund desacord que la gent sent per l'actuació de la classe política -entenent com a tal el trío de las Azores- en aquell conflicte.

Ha quedat demostrat ja, que les armes de destrucció massiva no eren més que un fals pretext per justificar la intervenció al país asiàtic. Clar, se m'oblidava que Bush & company són tan generosos que de passada pretenien alliberar al poble iraquià d'un dictador com Sadam.
Doncs passat Sadam per la forca, el panorama a l'Iraq no sembla millorar. ¿Quants dies veiem el telenotícies obrir amb un titular que ens parla de nous morts? no tenen pas armes de destrucció massiva, ni la figura d'un dictador que els amenaci i per desgràcia, han de comptar amb innumerables pèrdues humanes de població civil que va deixar l'ara recordada guerra.

Una guerra inútil, estéril, que no ha ofert cap solució tal i com ens volien vendre els tres que surten a la foto i que el poble, infinitament més intel·lgent ja no es va empesar d'un primer moment. Uns caps de govern que encara no s'han adonat que les verdaderes armes de destrucció massiva, vàren ser ells, amb la seva actitud intransigent intentant combatre un perill que no existia.
Ells, tan tranquils seguiràn creient que van actuar amb correcció, que van ajudar a un poble, l'iraquià, que els necessitava. Però això no és més que una fal·làcia, una mentida i una autèntica aberració. Per tot el món hi haurà manifestants disposats a recordar'ls-hi.

Perque mai més es torni a repetir res igual

Aquest diumenge, com tothom es pot imaginar, ha estat un dia especial. De record trist per totes aquelles families que fa tres anys vàren perdre éssers estimats en un fatídic atemptat que tots portem grabat a les nostres retines. Gent inocent que tan injustament va perdre el gran tresor que és la vida i que sempre romandrà a la nostra memòria, no permetent que caiguin mai a l'oblit.

Els qui seguim en aquest món seguirem esperant que, com a mínim es faci justícia. I ho farem a més, amb un desig: que mai més es torni a repetir.

A la recerca dels vots perduts

Hi ha una cosa que el PP sap fer millor que ningú. No, no és governar. De fet, governar bé -entès com a tenir el poble mínimament content- no ho ha aconseguit ningú. Però bé, reconec que ha de ser difícil tenint en compte que mai plou al gust de tothom. Es tracta de crispar l'ambient. I es que com diu la vicepresidenta del govern, és el partit de l'agitació...

I el seu objectiu sempre és clar: guanyar vots. Si, tots els partits d'una manera o altre, quan veuen pròximes les eleccions intenten sumar adhesions. Però hi ha maneres i maneres. Es poden prometre moltes coses i en àmbits molt diversos. Noves inversions, aquí i allà. Augmentar l'ocupació i reduir l'atur. Baixar impostos. Són moltes les opcions que tenen per tal d'aconseguir el suport de l'electorat. El que ja em sembla sumament desagradable i absolutament despreciable és "utilitzar" fets tan delicats com la lluita contra el terrorisme -i les seves víctimes si ho consideren necessari- per capgirar l'actual tendència política.

És evident que el PP no és un partit que hagi demostrat assumir una derrota a les urnes amb elegància. Tot el contrari. Encara sort que estem en democràcia... Segueixen veient els atemptats de l'11-M con els que van portar a Zapatero a la presidència del govern. Però, què hi guanyen pensant en això? no seria més profitós deixar diferències a part i unir-se uns i altres d'una punyetera vegada per combatre aquesta gran lacra que té la nostra societat?

Ara, amb els comicis generals cada cop més propers, els populars segueixen amb la seva patètica estratègia de confrontació. Convoquen una manifestació "presuntament" perque estan en contra de la presó atenuada que ha concedit el govern al pres etarra De Juana Chaos. Llegia fa una estona que repartiràn 20.000 enganxines i consumiràn més de 100.000 vats d'il·luminació i 400.000 de so. I aquí és on jo em pregunto si això no és pas un acte de campanya electoral encobert més que no pas una manifestació lliure per oposició a una decisió del govern.

Això no treu que vegi la decisió del govern socialista errònia, cedint al xantatge d'un personatge que en les seves actuacions no va tenir mai en compte els drets humans que ara el porten a tenir una condemna més light Aquesta actuació li costarà molts vots al PSOE a tota Espanya i deixa molt tocat al govern sobrat de talante, però cada cop més minvat de confiança.

La incompetència d'uns i l'art de la manipulació i la demagògia dels altres molt em temo que ens retornarà a un govern de dretes la propera legislatura. Tornarà al govern, si no canvia molt el panorama, un partit que es defineix com de centre i lliberal. Ja ho diuen ja, que no es bo que un parli i es defineixi a si mateix. Ara resultarà que una gent que veu la homosexualitat com un fet anti-natura és lliberal? pel que es veu, el concepte lliberal té una definició molt i molt particular en el diccionari del PP. I com aquesta, unes quantes.

I a Catalunya, ja ens podem posar a tremolar si finalment es produeix aquest canvi al capdavant del govern espanyol. Perque tindrem polèmica amb l'estatut (segons ells statut) fins a aburrir-nos. Que si el concepte de nació, que si són anticonstitucionals certs articles -que pel que es veu, aplicats a d'altres autonomies no ho són- i inacabales mostres de catalanofòbia.
En qualsevol cas, ens queda un any per preparar-nos. Ells de moment ja fan campanya en busca dels vots perduts, segons entenen aquest senyors, única i exclusivament per un lamentable i trist atemptat i en cap cas pels seus propis errors com va ser la més que tractada participació del govern Aznar a la guerra d'Irak al costat del friend Bush. Perque com deia ell, Bush is my friend. Deu ser l'únic que ho pensi...


Pd: veig un futur molt negre i no m'agrada massa, francament. A l'horitzó, dues gaviotes.

Esperes eternes

Una de les coses que més odio a la vida es esperar. No m'agrada. De fet, no crec que hi hagi persona a qui si li sigui agradable...
No és la meva intenció la de posar-me medalles ni dir que bé que faig les coses, no. Però és ben cert que no faig esperar mai a l'altra persona quan ens citem, sigui pel motiu que sigui. No ho faig perque a mi em resulta pesat i entenc que en aquest sentit, el mateix pot passar-li a l'altre. Per tant, podríem dir que no faig als altres el que no m'agradi que em facin a mi. Un bon principi, sens dubte i un gran exercici d'empatia.

Avui, no us podeu imaginar la quantitat de temps que he perdut. Esperant, com no podia ser d'una altra manera. 2 hores 30 minuts de rellotge valiossísimes que de no haver-les llençat com les he hagut de llençar, les ben hauria pogut aprofitar en altres assumptes.

No obstant, part d'aquest temps podria dir que l'he invertit en una bona causa i que, tot i amb un cert retard, n'he obtibgut, resposta. Però la situació es torna molt més amarga quan ni tan sols la persona que esperes es presenta davant teu. Normalment, abans que l'ira -in crescendo- s'apropiï d'un mateix, acostumes a provar de contactar amb l'altre persona. Qui sap , i si li ha passat alguna cosa? vaja, que et preocupes, pensant que una força de causa major hagi impedit l'encontre. Truques una vegada i una altra i res, ni et contesten. En aquest moment el grau d'indignació ja està pels núvols... i es que, les coses pel seu nom, t'acaben de deixar plantat. No entraré a detallar quines han estat les situacions que en el dia d'avui m'han portat a escriure aquest article. Me les guardo per mi.

Ara, tot i que sóc conscient que no és ni de bon tros l'última situació similar que viuré a la vida, només tracto d'oblidar-les quant abans millor. Avui he quedat com un gilipolles, però demà serà un altre dia. És possible que m'estigui autoflagelant en excés, però sóc així. Odio esperar i també odio fer esperar. Es per això que em el vostre permís conclueixo aquí aquest breu artícle. M'esperen, i no vull fer esperar...

Ho podem aconseguir!

Feia un temps que anava darrera d'aquestes imatges. Em venia de gust recordar aquella maravella futbolística que es va veure ara fa uns 5 anys i mig a l'estadi Anfield Road de Liverpool, on precisament avui retorna el Barça, en busca d'una remontada que li doni el pas als quarts de final de la Champions.

El marcador final va ser d'1-3. Avui ens aniria perfecte repetir-lo. Serà complicat, que ningú ho dubti, però no impossible i menys si aconseguim fer el partit nostre com ho vàrem fer en la nostra última visita.
El vídeo precisament mostra una de les possibles claus: mantenir la possesió de la pilota (bé, i saber jugar-la amb criteri). En aquella ocasió, de la que -si no m'equivoco- només repetirà Xavi, els Rivaldo, Rochemback, Cocu, Overmars, Christanval, Frank de Boer, etc tocaven la pilota en extraordinaris i eterns rondos mentre els jugadors del Liverpool no deixaven de ser-ne uns espectadors més. De luxe, aixó sí.

I toca que tocaràs ara aquí i ara allà fins que una extraordinària passada a Marc Overmars va acabar amb el tercer i definitiu gol. Precisament és el que es pot veure el vídeo. Una jugada que permet somiar, veure un pèl més pròxima la gesta i que ens apuja la moral de cara al trascendental partit d'aquesta nit.

Si aquell equip, ple de mancances i deficiències futbolístiques va poder fer-ho, per què no ho podem repetir ara que tenim si no el millor, un dels millors equips del món? Som-hi Barça!

Rasca que rascaràs

Sóc al·lèrgic. Ho sé desde fa uns tres anys, tants com primaveres he patit. Si, si, patit. Els al·lèrgics ho saben perfectament.
A què ho sóc? a qui sento no ser massa original: la meva al·lèrgia és al pol·len.

Potser els qui no ho siguin creuràn que és una exageració. Reconcec que no és una enfermetat terminal, però això no treu que sigui incòmoda i molesta pels que la patim.

Ara per mi comença un període en el que surtir al carrer pot convertir-se en un autèntic suplici. Notes els ulls secs, et fan coïssor, et raja el nas, t'acalores, no pares de rascar-te -sovint de forma compulsvia- ara al clatell, ara al front, al coll, al pit, a la cama... i tot això acompanyat de tant en quant per algun estornut. No pots anar tranquil a enlloc i per si tot això no fos suficient, un es torna més irritable. Per descomptat sé que no retiraràn tota la vegetació urbana per aliviar-nos els símptomes als afectats i fer-nos les passejades un pèl més agradables, ni tampoc és el meu propòsit demanar-ho, però si crec necessari que es coneixi realment de què parlem quan ho fem de les al·lèrgies. Molt sovint aquell que no les pateix les tracta com assumptes molt frívols, a saber, quatre estornuts i prou. Però no és així. Els al·lèrgics, ja sigui al pol·len o a qualsevol altre element, tenen un problema molt seriós.

I ja tremolo quan llegeixo que els nivells de pol·len aquesta primavera del 2007 es duplicaràn respecte l'any passat. No us podeu imaginar les ganes que tinc d'arribar a l'estiu. Qui pogués suprimir les primaveres dels nostres calendaris!

Show business

Fa uns minuts he entrat a curiosejar per la web de Youtube. Allí sempre s'hi pot trobar material interessant, curiós, divertit, sorprenent...vaja, de tot. No deixa de ser doncs, un recurs molt aprofitable pels bloggers. Només entrar a la pàgina principal hi trobo el següent vídeo, que no per haver-lo vist ja per televisió m'ha deixat de fer gràcia. Crec que il·lustra perfecetament un fet ben real.

És molt breu, no arriba ni tan sols als 2 minuts, però són suficients per confirmar que a l'hora de muntar el que es sol conéixer com el show business, els Estats Units van molt per davant de la resta del món. Hi ha moltes coses en les que no, però en això són autèntics números 1.

És al·lucinant veure un jugador com Shaquille O'Neal amb els seus -¿140, 150 kilos?- moure's d'aquesta manera i alhora improvitzar el seu propi show. Algú s'imagina en Roberto Dueñas fent això en un entrenament del seu equip?? Saben perfectament què han de fer per tenir contents als seus seguidors i ho fan. El que sigui per tal de continuar sent un referent, potser cada cop menys esportiu, però si com a espectacle mediàtic.

La diferència entre ells i nosaltres, els europeus, és senzilla. A Europa es prioritza la competició. És important guanyar. El balanç de victòries i derrotes sol ser importantíssim per valorar un equip i no es dona mai un partit per perdut.
Allà no. Es relativitza molt més tot plegat. Comencen a jugar seriosament als play-off pel títol.
La resta de la temporada no deixa de ser una mera promoció de la lliga de cara a l'exterior. Importen més les jugades espectaculars i vistoses (els highlights) que no pas qui guanya i qui perd. Segur que demà tothom sabrà quina ha estat l'esmaixada més espectacular o el llançament més inversemblant, però no quins han estat els resultats.
Caure davant el pitjor equip de la competició sent un dels favorits sol quedar, en cas de produïr-se, en una anècdota. I es que a qui l'importen aquestes minúcies tenint a Shaquille O'Neal? com bé anuncien al final del vídeo NBA entertainment

I encara més xocant ens pot semblar tot plegat al saber que el pivot del Heat de Miami cobra per aquesta temporada i les tres pròximes, 20 milions de dòlars en cadascuna d'elles. Encara es podrà considerar privilegiada l'NBA, el millor show man de la lliga els últims anys, sap ballar breakdance i en fa demostracions públiques sense cobrar res a canvi. Tot sigui per captar nous aficionats que diguin encantats allò d'I love this game!

Fins als ... de Windows

No hi ha dret. Em sento controlat. Controlat pels llargs tentacles de Microsoft i la seva xarxa de productes oficials.

No fa gaires dies que va arribar al meu ordinador una notificació. Eren noves actualitzacions pel meu Windows XP.
Jo, inocent i totalment aliè a allò que m'esperava, vaig accedir. Si les envien desde Microsoft...
Permeto que les actualitzacions facin el seu curs i s'instalin en el meu ordinador. Aparentment tot normal, com en d'altres ocasions similars. El problema ha sorgit després. Ara resulta que a la barra de tareas, ben al costat del rellotge m'apareix una petita icona que em ve a recordar que la versió de Windows que uso no és l'oficial. Poc em preocupa i tinc la consciència tranquila. Ara fa quasi 3 anys que tinc l'ordinador. Quan el vaig comprar el sistema operatiu sí era una versió original. Però clar, passa el temps i sovint en contra de la nostra voluntat, els ordinadors s'espatllen (i quina ràbia que fa!!)
El meu per fortuna me'l vàren poder arreglar, però vaig pagar un preu mooolt alt i no estic parlant de diners. Es va haver de formatejar sencer i el Windows original que hi tenia va passar a millor vida. Me'n van col·locar a canvi el que uso actualment, que no deixa de ser el mateix i que únicmanet es diferencia en el fet de que no es tracta d'un producte original de Windows.


Ara sembla que a Microsoft es deuen haver fet el propòsit d'avisar-nos als que ens troben en aquesta situació de que no estem fent servir un dels seus productes en les condicions en les que ho hauríem de fer. Fins i tot són tant amables d'oferir-nos solucions. Us les podeu imaginar quines són si tenim en compte la fortuna que mou aquesta empresa i que el seu propietari és, l'home més ric del món.
Exacte! són tant bons que em brinden l'oportunitat d'aquirir un producte amb llicència pel mòdic preu de 141,51 €. Poca cosa, oi?
La icona està allà baix i la seva presència em fa posar dels nervis. Em fa sentir vigilat, i tot per que el negoci d'aquesta gent no se'n resenteixi el més mínim i segueixi obtenint beneficis del seu gran nombre de clients.

Pd: hi ha una manera de treure aquesta creu que ells anomenen notificaciones. Però em demana modifcar registres i altres coses per les que no em sento preparat, doncs els meus coneixements informàtics són, en certa manera limitats. El que sí tinc clar és el que busquen aquesta gent i que jo no estic disposat a oferir-los. Li vindrà al senyor Gates i a Microsoft de 141,51 euros!

Pd2: en el fons em sembla tot tant miserable...

Matemàtiques en anglès

Si ens atenem al projecte del conseller d'Educació, Ernest Maragall, serà possible i fins i tot habitual, en cas de dur-se a terme de manera satisfactòria, una classe de matemàtiques explicada en anglès. Senyors hem de donar impuls a l'ús de la tercera llengua!

Direu que per això seré tiquismiquis però, i si un vol tenir com a tercera llengua el francès o qualsevol altra que no sigui l'anglès? d'acord, això implicaria que dins d'una classe de 25 alumnes, s'hagués d'impartir la llicó en 4 o 5 llengues diferents...una situació molt incòmode que hem de solucionar triant-ne una i l'elegida és, com no podria ser d'una altra manera, l'anglès. En qualsevol cas, els que no podràn triar seràn els alumnes. Anglès per tothom i a qui no li vagi, ajo y agua.

Però realment és una bona idea que els nostres nens i nenes aprenguin a recitar els rius de la nostra geografia en anglès? Sumaràn, multiplicaràn, restaràn i dividiràn en la llengua de Shakespeare? Per què després són tant exigents demanant nivell C de català? per això no seria millor prioritzar l'aprenentatge i el perfeccionament de la nostra llengua i qui vulgui que n'aprengui una de nova, la que més li agradi? A quin model ens volem aproximar, a Lord Byron o a Jacint Verdaguer? nens que recitin a les mil meravelles l'anglès i parlin amb dificultats i de forma deficient el català?

Jo sempre vaig estudiar en català i no ho vaig fer en castellà fins que devia tenir 9 anys. L'anglès el vaig aprendre com a tercera llengua, però sempre com una opció, gràcies a classes extraescolars dos cops per setmana. I trobo que la fòrmula és molt més encertada que la de "forçar" als alumnes a l'aprenentatge d'un idioma -que no és gens fàcil- que potser dia de demà ni tans sols utilizaràn ni tindràn el més mínim interès en fer-ho a llarg plaç. En aquests casos, per què haurà servit tot aquest projecte? per sentir-se més satisfets els qui ens governen? perque s'omplin la boca presumint que els nostres joves són els més perparats i tot gràcies al seu projecte? A mi no em convenç el més mínim i em sembla una extravagància, sincerament. En qualsevol cas també es pot esperar a l'etapa de l'institut per iniciar l'aprenentatge d'una tercera llengua sense necessitat de perturbar-ne el del català (i del castellà si voleu.)

Jo com dic no en sóc partidari. Com hem de reaccionar el dia en el que per exemple, els catalans i catalanes que es presentin a selecitvitat treguin notes forces millors en anglès que en català i fins i tot en castellà? Llavors ens emportarem les mans al cap, és clar. I potser els nostres polítics es treuràn un programa d'impuls del català, arribant a un punt en el que els nostres estudiants ja no sabràn ni quin idioma parlen. Qui sap, es llevaràn amb un Good Morning i se n'aniràn a dormir amb un Bona nit. I serà el més normal del món. Això és el que volem?

No voldria però que se'm malinterpretés. Jo sóc el primer que està a favor de la pluralitat en els idiomes. De fet, i l'últim que voldira és semblar prepotent, parlo català, castellà, l'anglès -tot i que cada cop amb més dificultats- i em defenso com puc en francès. I tot sense cap necessitat d'arpendre a contar en anglès o a recitar el procés de la fotosíntesi en francès. El que no em sembla bé, és el mètode amb el que es pretén que l'assolim.

De totes maneres, el possible èxit/fracàs d'aquesta iniciativa no quedarà patent fins d'aquí a uns anys. Potser sí acava convertint-se en una proposta interessant. Si és així, seré el primer que se n'alegrarà. Mentrestant, ara per ara no deixa de semblar-me una mala i una innecessària inversió feta de cara a la galeria. Tan de bó m'equivoqui...

Un Barça generós dóna vida al Sevilla

No val a badar. Amb el Sevilla no. Ahir es van demostrar per enèssima vegada aquesta temporada, dues coses.
Primera, el Sevilla sí es un candidat a la lliga. Qui digui el contrari menteix. De fet, és el gran rival del Barça de cara a revalidar títol. Ara mateix posaria la mà al foc.
La segona és que el Barça segueix sense donar la talla a les grans cites. Amb la del Sevilla ja hem perdut el compte de quants partits dels considerats importants ha perdut l'equip de Frank Rijkaard. La Supercopa d'Europa a Mònaco davant del Sevilla, la vistia al Bernabéu, la mala imatge davant del Chelsea, la derrota recent a Mestalla, etc...

No obstant ahir, no sé encara si animats pel bon resultat obtingut a la Romareda, les coses es van posar bastante bé ja ens els primers minuts del partit. Una bona incursió per la dreta i una precisa centrada de Zambrotta -¡per fi es comença a semblar al de la Juventus! al menys en petits detalls...- va permetre al "gras" Ronaldinho elevar-se, poderós, per rematar de cap el 0-1 al marcador. Sempre ens quedarà el dubte de si el brasiler hauria rematat amb la mateixa comoditat de trobar-se prop d'ell el temible Javi Navarro.

En aquell moment vaig començar a seguir amb cert recel el partit. I si el Barça cometia el matiex error que davant el Liverpool? i si no sentenciava el partit quan en tenia l'oportunitat? perque l'opció de matar el partit la tindria. Efectivament el Sevilla estava un pèl grogui, i un error en defensa el va aprofitar Ronaldinho. Va robar la pilota al central Aitor Ocio i aquest el va fer caure en un clar penal. Vermella pel central sevillista i Ronnie plantava l'esfèrica als 11 metres. El 0-2 seria un resultat fantàstic. No hauria tancat el partit, però si l'hauria posat certament complicat pels andalusos.
Mal moment per fallar un penal. Ronaldinho va elegir un xut pel centre que Palop va desviar amb el peu. M'atreviria a dir que va ser més un error del 10 barcelonista que no pas un encert el porter del Sevilla.
Ocasió desaprofitada la del Barça, que va donar ales a l'equip del, entre setmana agredit, Juande Ramos. Per cert, ex entrenador del Barça B. Ho dic ara que em ve al cap la frase del senyor Del Nido, president del Sevilla i provocador nat, en la que deia que si Frank Rijkaard entrés a formar part del seu club, entrenaria el filial.

Poc a poc, el partit seguia el guió que tant em temia. El Sevilla s'animava, tot i estar jugant amb 10, i aviat podia arribar el gol de l'empat, que els permetria entrar de nou en la lluita pels tres punts. I va arribar. L'ahir desencertat pichichi de la lliga, Kanouté, va obrir a la banda, on corria l'omnipresent Dani Alves -Txiki aquest se l'ha de fitxar...- i el lateral ja internmacional amb la canarinha va servir perque el rus Kerzakhov controlés dins l'àrea i sorprengués a Valdés fent l'1-1 amb el que s'acabaria arribant al descans. El davanter del Sevilla va controlar massa fàcil davant d'un Márquez molt passiu.

Començava la segona part i el Sevilla tenia la lliçó ben apresa. No va cometre els errors de la primera i van anar en busca del partit. A per uns 3 punts que qui sap si poden ser claus en la lluita final pel títol. I va arribar una falta a la frontal de l'àrea barcelonista, tan perillosa com inoportuna, comesa per Oleguer. Alves la va llençar -qui havia de ser sinó?- i la va transformar en el 2-1, donant la volta al marcador. Un gol que va costar molt car. El Barça va començar a jugar como pollos sin cabeza i en tot aquest desconcert hi va contribuir el senyor Bernardino González Vázquez amb el seu arbitratge. Després diran que l'Ángel Maria Villar i els àrbitres ens ajuden...qui es pensen que som? que no vam néixer precisament ahir!
El col·legiat va permetre en certes fases del partit una duresa excesiva en els locals i amb un critei més que disctuble va deixar el Barça en inferioritat expulsant primer a Giuly i després a Zambrotta. Val a dir que l'expulsió del lateral italià es pot considerar justa, al cometre el barcelonista una dura entrada -que li va valdre la primera targeta groga- i protestar tot seguit en un gest que li costarà ni més ni menys que perdre's el proper Barça-Reial Madrid que es disputarà el dissabte al Camp Nou. Tampoc hi serà -si no hi ha un indult per part del comitè- el petit Giuly, que va veure una desproporcionadíssima targeta vermella directa per una jugada en la que si no hagués xiulat falta, ningú s'hauria pas queixat. Però bé, aquets són els àrbitres que tant diuen que ajuden al Barça. No em vull imaginar que han de fer aquests senyors perque es digui que ens han perjudicat.

A partir de les expulsions, poca cosa més a dir. Va entrar un Eto'o més que discret i el Sevilla va gaudir en un tram final plàcid d'unes quantes ocasiones per, com a mínim igualar el gol average (el resultat al Camp Nou va ser de 3-1). Evident va quedar que 9 jugadors deixen masses espais que en cap moment seràn capaços de tapar i menys al final d'un partit tant intens. És físicament impossible. Ha quedat clar doncs que el Sevilla donarà guerra i no renunciarà absolutament a res mentre tingui opcions i a noslatres ens toca el sobreesforç de recuperar-nos en temps rècord per afrontar el reptes que ens queden, entre ells la lliga més complicada que se'ns ha presentat en els darrers tres anys

Ara però, poc marge tenim per a les lamentacions. Toca pensar en el Liverpool, en els 90 minuts que ens esperen al mític Anfield Road. 90 minuts que marcaràn en gran part el balanç sobre la present temporada. Si superem a Gerrard i companyia paralarem il·lusionats de triplet -fins que una nova patacada ens torni a la realitat- i si perdem baixarem el cap i la paraula revolució reapareixerà acompanyada d'una llista "futuribles" jugadors pel nou Barça. Som així. Passem del cel a l'infern en temps rècord. Un optimisme desbordant o un inevitable pesimisme en els culés, separats per una línia molt i molt fina...

Sort que per arreglar qualsevol possible decepció tenim en 6 dies un clàssic amb un Reial Madrid en hores baixes que bé podria ser balsàmic. Què passarà? mai se sap. El que és segur és que d'aquí a 7 dies sortirem de dubtes. ¿Algú s'atreveix a fer un pronòstic?