Racistes nosaltres?

Generalitzar no és bo. Però la gent ho segueix fent, segurament sense ser conscients del mal que això pot ocasionar. L'últim exemple el tenim després de que un individu al que no penso defensar -doncs el que va fer és condemmanble de totes totes, aquí a la Xina o a qulsevol indret on imperi el sentit comú- agredís a una menor equatoriana en un convoy dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. M'espanta sentir com alguns parteixen d'aquest lamentable episodi per tildar-nos de racistes. En plural. Posant-nos a tots en un mateix sac al que no hi perteneixem. Generalitzant.

A més, trobo que la premsa està donant-li un ressó exagerat al tema. A totes hores tenim al noi a la televisió -qui sap si aviat al tomate- i al pas que anem, properament, i per tot Espanya sortirà gent al carrer manifestant-se a favor de la seva entrada a presó. Per mi una mesura un tant exagerada i més quant actes molt més greus i punibles, sobre els que caldria mediatitzar i pressionar força més queden en segon terme. I els maltractadors? i els violadors? i els assasins? és més important fotre entre reixes l'agressor del ferrocarril o els anteriorment mencionats? per què aquest judici mediàtic i popular? no ho entenc...i insisteixo, no vull justificar el que va fer, doncs ho trobo miserable i totalment mereixedor d'un càstig per part de les autoritats per tal que mai més es repeteixi. Però la sanció justa. A veure si resultarà que mereix la mateixa condemna el que entra a una joieria i sense violència roba un rellotge, que el que apunyala algú pel carrer...oi que no?

Entenc d'altra banda que el tema és delicat i jo sóc el primer que m'horroritzo al veure del que algún imbécil es capaç de fer simplement per creure's superior als que l'envolten, però em sembla que tot plegat se'ls està escapant de les mans.

Per cert, comentar també el que vaig veure ahir a la tarda només arribar a casa. El programa Está pasando, a Tele Alonso -perdó, Tele 5- es qüestionava el paper que havia de tenir en tota aquesta història un ciutadà argentí que viatjava assegut molt a prop del lloc dels fets. Fins i tot sortien al carrer a sondejar als ciutadans.
¿Debió mediar el chico en la pelea? Òbviament tenim la resposta políticament correcta i la que no ho és tant. La primera és la que diu que si, i la segona, molt més sincera i segurament la que a l'hora de la veritat representaria la manera d'actuar d'una gran majoria: no fer res. Per por, és clar. Una dona li ho recordava a la seva acompañant al ser aquesta qüestionada al respecte "eso lo dices ahora y aquí". Francament, em va semblar la reacció més sensata i sincera de totes.

En fi, que es fa massa soroll amb aquest assumpte, potser per no parlar d'altres més feixucs d'afrontar o qui sap, perque en aquest país tot allò que permet-hi fer un judici públic i despiatat a la gent està a la ordre del dia. Ara cal veure com acaba. De moment espero que comencin per retirar aquesta etiqueta de racisme que ens han col·locat. Com sempre, generalitzant. I es que una flor, no fa un jardí. Que ho tinguin ben present.

Fent amics

Aquest migdia he vist unes imatges que m'han impactat força. Per la seva contundència, per la "valentia" dels seus agosarats protagonistes i per les víctimes de tal reivindicació. Doncs si, parlo de la cremada ahir a Girona d'imatges dels reis d'Espanya, Joan Carles de Borbó i Sofia.

Em sembla molt fort, francament. Compte, jo sóc dels que també es qüestionen si és necessària -en ple segle XXI- una institució com la monarquia, sostinguda pel poble gràcies al qual gaudeixen d'una vida plena de privilegis. És molt probable que aquest sigui un dels principals fets esgrimits pels seus detractors, però d'aquí a cremar la seva imatge...no ho sé, però trobo que ens estem tirant -els catalans- molta merda a sobre preveient conseqüències que empitjorin la nostre actual situiació.
Vaja, que no farem precisament amics i la nostra imatge a la societat espanyola esdevindrà amb fets com aquests, cada cop deteriorada. Més del que ja ho pot estar en la actualitat gràcies a senyors -que, per desgràcia, s'erigeixen en portaveus del poble- com en Carod Rovira o els populares Ángel Acebes o Eduardo Zaplana. A Rajoy -candidat a les properes generals- no el nombro però, ¿¿es que algú encara pensa que és ell qui té l'última paraula en les decisions del PP??

En definitiva que entre uns i altres ja ens compliquen força la vida com perque ara anem complicant-nos-la nosaltres mateixos amb aquestes reivindicacions. I clar, n'hi haurà que no dubtaràn a fotre'ns a tots a dins del mateix sac. Deuen ser efectes col·laterals. Los catalanes queman retratos de S. M. el rey y la reina. Com si ho estigués veient...

¡¡Irresponsables!!

Hi ha una cosa en aquest món que em fa molta ràbia. Són les injustícies cap a aquells que pel motiu que sigui no es poden defensar, bé per que ja no hi són entre nosaltres -ja parlaré una altre dia sobre el tema de la premsa rosa- o perque la seva condició els hi ho impedeix. És el cas d'una nena que va néixer l'altre dia a Polònia hi ho va fer amb una taxa d'1'9 grams per litre de sang. El motiu? uns pares alcoholics -tant el pare com la mare- i per sobre de tot uns IRRESPONSABLES. Amb majúscules i amb totes les lletres.

Tal i com indica la noticia, aquesta nena té molts números per patir la síndrome de l'alcoholisme fetal que li pot reportar des d'atacs d'epilepsia a dificultats per a l'aprenentatge, passant per malformacions físiques. Quin futur espera a aquesta pobre criatura? aconseguirà ser feliç? sabrà conviure amb tots aquests problemes que la mala conducta dels seus pares li reportaràn?

Per què hi ha gent així? per què hi sers tan egoistes en aquest món? tant costa sacrificar-se per a un tercer que, en aquest cas, sent qui és, han d'estimar-se per sobre de tot i de tothom? tan de bó, creixi el més sana possible i que les deficiències que aquesta nena adquireixi serveixin als seus pares per veure com un estúpid i ridícul vici pot erosionar una persona evocada a una vida díficil i complicada per una irresponsabilitat. Que s'ho facin mirar...

I el diumenge...

Vivim en un món en que tot evoluciona constantment. Ens replantegem les coses, com les fem, quan i per què. Establim prioritats per al poc temps lliure del que disfrutem i tractem d'aprofitar-les al màxim. N'hi ha però, que encara ara, en ple segle XXI es resisteixen a acceptar-ho. Ho he pogut comprobar en llegir la següent noticia: Benedicto XVI afirma que los domingos deberían dedicarse a Dios y no al ocio

Alucinant. Ara resulta que després de treballar com un boig 6 dies a la setmana, un que tinc lliure i m'han de dir on es millor que el passi? quedi clar que respecto els que decideixin passar un diumenge al matí en una església igual com els que ho fan dormint sota els efectes de la ressaca. Igualment tots els matissos que caben entre uns i altres.

El que potser hauria de plantejar-se el Papa Benet XVI és el perquè ha disminuit el nombre de fidels que van a missa. La gent ara es veu que és egoista per poder elegir -i fer-ho- entre diverses opcions. Jo tenia entès que això era LLIBERTAT i que d'altra banda es tractava d'un dret fonamental del ser humà. ¡¡Que vivim al segle XI!!

I si el problema el té l'Església? tranquilitat, que m'explico. No serà que la rigidesa de pensament mostrada allunya dia a dia cada cop a més fidels, desenganyats amb la doctrina que reben? temes com el del preservatiu, l'abortament o la concepció de la familia en contraposició de certes opcions sexuals en poden tenir la culpa. La gent i la seva forma de veure la vida avança, es modernitza, i ho fa a una velocitat infinitament major. I n'hi ha que encara segueixen sense voler veure-ho. La realitat s'ha d'acceptar i no t'hi has de girar d'esquena. Tancar els ulls per no veure el que no t'agrada no és cap solució. I això val per tothom, inclòs el senyor Ratzinger. És possible que si ho entengués així i reconduís el seu inflexible discurs no tindria tants problemes perque la gent anés, com a mínim un cop per setmana a la casa del Senyor...

Les matemátiques, una ciència exacta.

Fullejant la premsa mentres em rosteixo de calor davant l'ordinador, trobo la següent notícia: Cambridge otorga un diez a Jessica Alba

Llegiexo el text i resulta que un estudi ha permès en aquests intel·lectuals descubrir la fòrmula perfecte pel que fa a la relació cintura-caderes en un cos femení. I clar, res millor que exemplificar-ho amb una persona de carn i ossos. I la dona perfecte ha resultat ser la fantàstica Jessica Alba.

A partir d'aquí jo em pregunto, fan falta les matemàtiques per veure que tot i no ser una gran actriu, és una dona de bandera? tant de laboratori i tanta investigació quan amb una mica d'observació ni ha més que suficient per treure'n conclusions...

59,6

Avui he comprat una báscula. Feia temps que no en tenia cap a casa i potser per això no em pesava... perque, anar a la farmàcia posar la monedeta i que et pesin, fa il·lusió quan tens 5 o 6 anys, però ara el que fa és mandra i potser m'atreviria a dir que una mica de vergonya, tot i que no hi ha motius perque així sigui.

I clar, la tecnologia avança que sovint fa por i tot. Acostumat a aquells models ara ja antiqüats en el que una agulleta -quan després d'uns segons d'intriga deixava de moure's- et senyalava el teu pes, ara resulta tan fàcil...com pujar a sobre i esperar que els dígits et revelin quin és el teu pes. Pràctic, sobretot pràctic, i també còmode.

Obviament, pel que estic explicant, està clar que ja l'he provat. Doncs si, i es que he de reconéixer que la temptació era grossa. Ho he fet aquest migdia tan bon punt he arribat de la feina. Amb uniforme complet, el meu pes era de 61 Kg. No està malamanet. Fins i tot si fos un pèl més, tampoc passaria res. No diré la meva estatura per evitar càlculs i especulacions respecte al meu físic i que no venen a compte, però podem deixar-ho en que hi ha "marge" a l'hora d'agafar pes. I hasta aquí puedo leer com deia la cèlebre frase del no menys cèlebre concurs que era l'Un dos tres y que va entretenir a tantes generacions, servidor inclòs.

Reprenent el relat, decideixo treure'm el calçat. Pesa, i de quina manera! Desclaç, pesava 59,4 o el que és el mateix, havia baixat fins a 1,6 Kg. Si, se que a part de permetre'm saber que porto 800 grams a cada peu, no passarà d'anècdota...això sí, sorprenent.
Però tenia jo més ganes d'experimentar amb aquest nou "juguet" que he estat redescobrint. Em trec el jersey, els mitjons i la samarreta que duia i tan sols amb unes bermudes (roba interior inclosa per qui tingui curiositat i es plantegi la pregunta) he tornat a pujar, aquest cop, després de dinar (no diré el què) i...m'havia engreixat 400 grams! Nou pes: 59,8 Kg, que una estona després -no revelaré com però descartant qualsevol símptoma relacionat amb transtorns alimenticis- he reduit a 59,6. ¿Pes definitiu?

Imagino que en els propers dies tornaré a pesar-me. Un munt de vegades. De fet, ara mateix existeix en mi una insòlita curisoitat per veure com oscil·la el meu pes depepent de què faig i de quan ho faig. No em servirà per publicar una tesi ni és aquesta la meva intenció, però si podré veure com reacciona el meu cos a segons quines accions. Per exemple, pesar-me abans d'anar a dormir i quan em desperti. O abans i després de fer una mica d'esport. I tranquils, sense caure en cap mena d'obsessió.

Injúries i segrestos

Han segrestat El Jueves. Una revista que com tothom sap, surt els dimecres... ¿El motiu? a hores d'ara, conegut per tots i totes: una portada protagonitzada pels príncpes d'Astúries -Felipe y Letizia- pràcticant sexe de forma més que explícita.

Òbviament no ha passat inadvertida. Membres de la revista pel que he pogut veure, busquen excuses en el fet que aquesta portada fos mostrada en un programa de televisió, que gaudeix tot i ser estiu, d'una quota d'audiència a tenir en compte, sent un dels espais més vistos de dilluns a divendres amb xifres d'espectadors que oscil·len habitualment entre els 2.500.000 i els 3.000.000. Després la gent renega d'aquesta mena de continguts i diu que no els veu...

Tornant al tema. Injúries a la Corona. Aquest és, el motiu que ha dut a segrestar la satírica publicació dels kioscos. O dit d'una altra manera, censura.
Amb això, no vull dir que estigui encantat de la vida amb aquest retrat/caricatura tan polèmic. Em sembla una porcada, doncs vulnera l'honor, vull creure que de dues persones independenment del que representen. No m'agradaria pensar que es prenen mesures per tractar-se de gent amb una posició dins la nostra societat i que de ser uns altres els protagonistes, s'hauria actuat d'una forma diferent. Insiteixo, voldria creure que no és així, però en el fons, em queda el dubte, com a mínim, de si s'hauria arribat al mateix punt.

D'altra banda, si el que surt és en Carod Rovira (ja sé que el poso d'exemple d'altres vegades i no és perque li tingui una especial simpatia...) s'hauria demanat, o més ben dit exigit, el mateix respecte? potser sí, però dubto que per fer-ho s'hagués creat una alarma social ni de bon tros com la que s'ha creat per la portada dels prínceps. I tant uns com altres, mereixen un respecte, com el mereix qualsevol persona anònima, com podria ser jo mateix , el meu veí o la senyora que ara mateix veig passejar acalorada pel carrer. Exactament el mateix, ni més ni menys i ningú, ningú, em farà veure-ho d'altra manera. A veure si ara ens haurem de creure que gaudeixen de certs privilegis i d'un status diferenciat perque realment tenen la sang d'un altre color...

PD: aclaro que no sóc lector habitual de la revista El Jueves si bé és cert que l'he tingut a les mans i l'he fullejat en alguna ocasió. Si defenso de forma implícita, el que considero una acció desmesurada contra la ja mencionada publicació és perque entenc que en ella ja si tracten temes des del punt de vista de la sàtira i l'humor corrosiu i provocador, per tant, no ens hauria de sorprendre massa. També és cert que la revista deixaria de ser fidel a la imatge que l'ha fet cèlebre durant tants i tants anys si oferís portades sòbries i excessivament serioses.

Estafats

El Barça ho ha comunicat en una nota a la seva web. El club i Joan Carles Navarro rescindiràn el contracte que els uneix, permetent així que l'escolta de Sant Feliu negoci amb una franquícia NBA la seva incorporació a la lliga dels Estats Units.

Personalment penso que és una presa de pèl. No del jugador, sinó tota aquesta bogeria per probar de jugar en la que consideren -potser erròneament- la millor lliga del món. D'acord, un professional té aspiracions...però necessàriament passen aquestes per jugar a l'NBA? per què ens omplim la boca dient que la lliga ACB és tan bona i de tanta qualitat si cada cop són més els bons jugadors que en marxen?

Estem davant de la generació més exitosa de jugadors espanyols. Gasol, Navarro, Calderón, Reyes, Garbajosa, Rodríguez, Rudy etc. Boníssims. I fets a casa, que és el més important.
Un cop plantejat això és quan em pregunto, si són cracks forjats pel nostre bàsquet, perque no és aquí on els podem gaudir? què, tornaràn a retirar-se -com a gest de cortesia- un cop hagin ofert a l'altre costat de l'Atlàntic els seus millors anys a ple rendiment? ja em perdonaràn però em sento estafat.

Tots cegament acudeixen als cants de sirena provinents del pais de les oportunitats. Fins i tot trobo que calibren poc les possibilitats reals que allí els hi oferiràn. Després arriba quant són descartats en molts partits o juguen a base de presències testimonials concedides per entrenadors que se'ls han trobat a la plantilla i que no confien el més mínim amb ells. Un exemple podria ser el d'en Sergio Rodríguez a Portland o potser el del mateix Navarro si acaba a Washington, franquícia propietària actualment dels seus drets i repleta de talent a la posició de l'escolta.
Són jugadors que de seguir a Europa tindrien molta més presència...i qui sap si palmarés. Per què no hi ha cap europeu especialment motivat en guanyar Eurolligues? què té l'anell que el faci més atractiu, és més glamurós? jo sempre penso en Bodiroga. Tothom ho sap, ell perfectament podria haver provat l'aventura...però no ho va fer. Va apostar per seguir la seva carrera al bàsquet continental i ara ja, un cop retirat a veure qui s'atreveix a dir que es va equivocar en la seva tria...

Aquesta és la meva opinió. Crec que força clara. No obstant, no va en contra de Navarro i el seu desig de jugar amb els Shaquille O'Neal, Tim Duncan, Kevin Garnett o el seu gran amic Pau Gasol. Ell és un més que segueix el camí marcat pels seus antecesors.
Francament tinc dubtes que allí el deixin mostrar del que ell realment és capaç -que és molt- però en qualsevol cas, em queda desitjar-li sort. Vagi on vagi. Que els ensenyi als yankees com es juga al bàsquet. Que per això ell és un dels nostres campions del món.

PD: per cert, el Barça continua amb els seus despropòsits. Ara resulta que l'equip es passarà a dir AXA F.C. Barcelona. Premi a una bona gestió.

"Frases" (capítol 2: la feina)

Remprenc el bloc després d'uns dies "semi-abandonat" i ho faig amb una nova recopilació de frases, aquestes vinculades al món laboral.

Assumeixo la meva responsabilitat, hi pots comptar. Prometo canviar

Doncs millor no comptar-hi. Això ho diu tothom un cop li criden l'atenció. Un alt percentatge de casos acaben amb la persona fent de nou el que li rota, motiu pel qual se'l tracta -inútilment- de reconduir. Una pèrduda de temps, sens dubte.

Això no ho he fet jo. Deu haver estat el/la ...

Hi ha gent perfecte. Assumir errors no entra en la seva manera de ser. No ho ha fet abans n'hi ho farà ara. No s'equivoquen mai i quan la sospita pot recaure sobre ells, molt astuts, ràpidament són capaços de trobar un nou culpable. Ves no siguis tú... si treballes bé i ets eficient, tens possibilitats.

Ai qué bé que t'han anat les vacances! Quin color de pell! em fas enveja... Per cert, què t'anava a dir... ah sí! veuràs he fet comptes i em deus uns dies lliures...

Boing, boing... serà PILOTA! Perfectament aplicable ara a l'estiu sobretot si el jefe ja ha fet les seves vacances (qué cabrón i jo currant!) Molt simple, primer, prepares el terreny, com el nen que vol demanar alguna cosa als seus pares i sap que serà difícil. L'estoves i després l'hi fots. Amb una mica de sort...

Arribo a casa agotat. Un altre dia, val?

Un company/a empalagòs/a de la feina t'ha convidat a fer una copa o a sortir al acabar la jornada. No saps com dir-li que no, no et ve gens de gust. S.O.S. Penses en alguna cosa creïble...¡és clar! hem treballat molt, no m'aguanto i necessito descansar, falten hores de son. Me n'aniré al llit a les 22:00 h. ¿Colarà? en tot cas per la propera, necessito una excusa força més creïble...

Va, afanya't que quan vinguin els de l'altre torn a rellevar-nos no pensin que no em fet res

T'ho diuen a tú, que sí has currat, com el que més. Amb poques paraules et demanen que a més de la teva feina facis part de la que haurien d'haver fet ells. Has de fer un sobreesforç tú perque no quedin en evidència ells. Aquesta frase com és obvi, arriba a la fi de la jornada quan ja vas més que cremat.
Comptes fins a 10. 1, 2, 3...paciència...4, 5, 6...encara és aquí? es que no pensa fer res? de debò espera que li faci la feina?...7, 8, 9...per fi, ara marxa...però què fa? allò és la porta de sortida! ja se'n va? però si queden 10 minuts!... i 10! Bé, millor que hagi marxat. Si l'arribo a tenir aquí al davant... però com es pot tenir la cara tan dura??

I com aquestes unes quantes més. De fet aquest, és un repertori inagotable en base a la imaginació il·limitada del treballador comú. Unes són més innocents i sense malícia. D'altres, per dir-les has de tenir més cara que esquena. No obstant, la majoria tenen connotacions que no les fan massa recomanables el que te les diguin. Mala senyal. Ja ho diu ja, una frase cèlebre al respecte:

El trabajo es el veneno cotidiano

Una veritat com un temple per a molta gent. M'equivoco?

De caça...musical

Ho vaig prometre i aquí estic per cumplir-ho. Després d'uns dies un pèl agitats i amb poc temps lliure per dedicar als blocs que tinc al meu càrrec, torno per parlar de la meva aventura amb el servei de cazacanciones, abans d'Amena, ara d'Orange.

Sabia de la seva existència. Qui no n'havia sentit parlar fa no masses anys? en feien propaganda fins i tot en horari de prime time. Per aquell temps, pensava que es tractava d'una útil aplicació. Quantes vegades hem sentit una cançó, ens ha agradat i hem sentit de sobte curiositat per saber-ne el nom i qui la interpreta? sense anar més lluny, et pot succeir al anar a comprar al súper de la cantonada...

Bé, aquest com a mínim és el meu cas. Tot va començar precisament allí, entre llaunes de beguda i paquets de menjar. De sobte, una melodia sona i la descobreixo com un regal per a les meves orelles. "I això que sento? qui ho canta? no serà...no, no pot ser! sembla un tema actual i fa temps que no edita cap nou disc...ummm..." i quan allò s'havia convertit en un tema indispensable de resoldre per mi, recordo que uns dies abans havia descobert que el meu mòvil disposava d'aquell famós cazacanciones. No l'havia provat mai, però, algun dia havia de ser el primer, no?

I ho va ser. Començo a prémer botons nerviós i descobreixo, sobre la marxa, que he de marcar un número. Prepara't -vaig pensar- segurament pensant en la factura. Tornant a la meva caça, marco, el número que se'm demanava, el 213. Un paio em surt i em diu que quan senti la senyal, apropi el meu terminal a l'altaveu. Amb tota la discreció del món ho vaig fer. Tampoc es tractava de que em prenguéssin per un boig que es passeja pel supermercat amb el telèfon aixecat...

Ràpidament m'avisa que el procés s'ha acabat. Sembla que amb èxit. Pocs segons després arriba un primer SMS. Artista, títol i àlbum on puc trobar la cançó. Un pes de sobre em vaig treure, ho reconcec. Però no sempre surt bé i fa molta ràbia... i llavors arriben les excuses, també per SMS i carregades a la factura, no en tinc cap dubte. Fins i tot aprofiten per fer-te una recomanació: només funciona amb la versió comercial de la cançó, sigui de CD o d'un clip televisiu. A mi em sona a una justificació poc -per no dir gens- creible.

Fins al dia d'avui he recorregut al cazacanciones en alguna ocasió més i he pogut comprovar com és una de cal y otra de arena. Aclareixo que la de cal és la bona i la de arena és la dolenta. A uns els costa diferenciar esquerra i dreta, a d'altres cal i arena. Fet aquest breu parèntesi de pragmatisme lingüístic, toca valorar. No diré que és la panacea, perque no ho és. El que si és, millorable. I força.
En quant a facturació, crec recordar que ronda uns 0'30 cèntims per SMS. Vaja, que si ho fas servir esporàdicament pot estar bé. Dues recomanacions: primera, no abusar i per evitar-ho, una segona: ampliar el reportori de música que s'escolta i per extensió la cultura musical d'un mateix.

Ah, se m'oblidava. Existeix l'opció de baixar el to de la cançó al mòvil. Està clar. Cal esgotar totes les vies de negoci possibles. Una llei present i imperant a la societat d'avui dia i del que això dels politons no deixa de ser un exemple més. Per cert, algun dia en parlaré d'aquest tema que sembla haver-se convertit per a molts en una nova gallina de los huevos de oro...

PD: no, no penso dir quina cançó vaig caçar. I és que sembla mentida, d'ençà aquell dia no l'he tornat a escoltar...

Paraula d'Aznar

Cada voto que no vaya al PP será un voto para que ETA esté en las instituciones

Aznar dixit

Cada cop que obre la boca aquest senyor del bigoti, puja el preu del pà. I a molts, ens provoca una mala llet...
De què va? és conscient del que està dient amb aquest discurs? per desgràcia, molt em temo que sí i això l'hi dóna un toc més pervers i provocador a les seves paraules.
Aquestes, són una autèntica falta de respecte a tots els que no votaràn PP a les properes eleccions, que ja serem molts, tant de bo ho fóssim més. Així de clar. És el que mereix aquesta gent, que es serveix de la política de la crispació i la confrontació per obtindre un rèdit polític. I és que ens converteix als no votants del seu partit en partidaris, en defensors d'un grup terrorista i això és tan sumament fals que no se l'hi hauria de concebre a ningú, i molt menys al que ha estat -cada cop ho tinc més clar, per desgràcia- el president del govern espanyol durant ni més ni menys que 8 anys.
Què passa, que ells tenen la panacea, la fórmula màgica per erradicar el terrorisme? són garantia d'acabar amb aquesta lacra? no per desgràcia no ho són. Així que no fa falta que ens vinguin amb històries, carregades de cinisme i hipocresia per tots costats.

Per cloure aquest article, ho faig amb una nova "perla" que va pronunciar també a l'esmorzar del PP a Calatayud.

Zapatero ha conseguido que media España no acepte a la otra media. Una política de exclusión que los españoles habían superado

José María Aznar (com no podria ser d'altra manera)

Ho ha aconseguit Zapatero o el seu estimat PP? Qui ha incentivat el sentiment de catalanofòbia, ZP o membres del seu partit? i si els espanyols ja habien superat aquesta política d'exclusió -permeteu-me que ho posi en dubte- qui s'ha encarregat de que torni a estar present a la nostra societat? els espanyols potser molts ja l'havien superat. El problema és que hi ha gent que no ho ha fet -així ho demostren algunes formes d'actuar que tenen- i per postres estàn al capdavant d'un partit polític...

I em quedo amb aquesta última frase, també de boca del president popular i que no me' n puc estar de comentar. Em fa bullir la sang:

España no necesita mirar hacia atrás, remover huesos, ni mirar al pasado

Clar que no necessita mirar enrrere. Però això no vol dir que haguem d'oblidar què va viure el país fa uns anys -no a la memòria selectiva- i que precisament és al que ells tenen por. No convé recordar segons quines coses...


PD: escric en català si al senyor Aznar no l'importa. Ho podria fer en castellà, ja que no està perseguit a Catalunya, tot i l'insitència de mitjans afins al seu partit. Total, qué més dóna, si parla català a la intimitat, també el sabrà llegir...amb lo intel·ligent que és!

PD2: per cert, això que porta sota el nas i sobre la boca, segueix sent el seu bigoti? és que cada cop es veu menys... a veure si haurà de despedir el seu assesor d'imatge...

10.000.000...de porcs

Debat als matins de TV3. Parlant de problemes a l'aigua del riu Llobregat, apareix, de sobte, la següent dada:

A Catalunya som uns 7.500.000 catalans i hi ha uns 10.000.000 de porcs

Així doncs, i fent un càlcul aproximat amb aquestes xifres i comptant amb que siguin del tot verídiques -que a mi, sincerament, em costa de creure- sortiria a 0,75 porcs per català. En canvi, per cada porc, sortim a 1,3 catalans... N'hi ha per preocupar-nos? pregunto...

¿Un ciutadà més?

Llegeixo, amb preocupació el següent article: Interior adoptarà mesures preventives però admet que el violador posat en llibertat és un ciutadà més.
El tema, que s'ha tractat prou extensament en els mitjans al llarg del dia deixa patent, un cop més, la ineptitud que molt sovint mostra la justícia en aquest país. Resulta que l'home, que va entrar a presó a l''octrubre de 1992 va ser jutjat tenint en compte l'anterior Codi Penal abans que aquest fos reformat uns anys després. Què succeeix? condemna per 65 anys -si n'hi hagués caigut algun més crec que ningú ho hagués desaprovat pas- de la que finalment, cumplint-ne 16 deixa de tenir causes pendents amb la justícia i per tant ha de ser posat en llibertat. Increïble.

No tinc la més remota idea de com funciona la justícia i segurament no en sóc l'únic. No l'entenc. Un individu comet 5 violacions i 5 agressions sexuals a nenes d'entre 9 i 18 anys, 4 temptatives més d'agressió i 4 faltes de lesió i 16 anys després ja corre -sense ni tan sols ser rehabilitat- novament pels carrers? com volen que el ciutadà se senti segur al carrer podent-se trobar gent amb aquesta mena d'antecedents? i les víctimes, ningú ha pensat en elles? tan malament s'han plantejat les coses que ara la justícia deixa de ser un mecanisme de protecció, per convertir-se en un autèntic parany per la nostra seguretat? som doncs, esclaus de la justícia?

Es que no parlem d'algú que ha comès un furt a una tenda d'articles de regal o de qui viatja un dia amb el metro sense pagar bitllet. Parlem d'un ser que actua contra la integritat de terceres persones a les que causa uns danys psicològics/físics molt seriosos.
A més, insisteixen en que no està rehabilitat... i si ho estigués, podria la gent caminar tranquila tot sabent que al girar la cantonada se'l podrien trobar i que podrien intercanviar amb ell un cordial bon dia sense cap mena de problema? jo ho dubto. Ho dubto pels seus antecedents. Em semblen massa forts i em sona a utopia el fet de pensar en rehabilitar algú tan reicident...

Però el que més gràcia em fa és això d'un ciutadà més. Per què, perquè no té causes pendents amb una justícia que l'ha alliberat tot i el perill potencial que suposa? no té aquestes causes per una justícia que fa riure i que propicia fets com aquests, totalment imcomprensibles. Què em diràn que 16 anys a la garjola ja en són prous, que ja deu estar-ne penedit? i què passarà -tant de bo no arribi el moment- si és la pròpia justícia la que acaba havent-se de penedir per no haver solventat millor aquest cas? fa falta esperar això perquè es revisi tot plegat i la justícia faci honor per fi, al seu nom?

Alerta: ¡carteristes!

Avui, mentres esmorzava, ho feia mirant Els matins d'en Josep Cuní. De cop, veig que fan referència al tema dels carteristes que actuen al metro.

El tema no m'ha resultat indiferent i tot i encara no dir el perquè, em puc imaginar que resulta obvi. Si, en efecte, jo he estat víctima d'aquesta mena de delinqüents. Per fortuna, un senyor -al que estaré eternament agraït- em va alertar i vaig ser a temps per evitar-ho...
He de dir que és una sensació profundament desagradable i que vulguis o no, deixa en tu una inseguretat de la que díficilment te'n podràs deslliurar. I es que d'ençà aquell dia, en els molts viatges que he fet utilitzant metro, sempre ho he fet amb els cinc sentits en alerta. Només sentir una persona pròxima darrera teu, ja et fa pensar.

Reconec d'altra banda que jo era dels que pensaven que s'havia de ser realment despistat perque et fotéssin la mà a la cartera sense que te'n poguéssis donar compte...i no és així. Més aviat ha de ser ell/a molt maldestre perque tu el puguis enxampar. Te'n fas creus de la facilitat amb la que obren cremalleres i et regiren bosses, pràcticament de forma imperceptible.

L'episodi va succeir a l'estació de metro de Sants pels volts del migdia, en una de les moltes aglomeracions de gent que es formen a l'hora de pujar als convois.

Per cert, ara fa un moment sento que diuen que un dels objectius pel que es pretèn reduir aquests grups és en part, per evitar el perjudici de l'imatge que es té del serveis de metro. Realment els preocupa només això? o com a mínim els preocupa més que no pas el que els seus usuaris se sentin segurs, per mi la que hauria de ser la gran priopritat? anteposen el bon funcionament d'un negoci a les persones? no, si en el fons, a ells sembla que només els interessi que la gent pagui el seu bitllet i faci servir el metro, si s'hi senten o no protegits, això ja deixa de ser una pioritat, mentres entrin diners a la caixa...

A falta d'arguments...

Avui, m'agradaria incidir en l'alarmant falta d'arguments polítics de pes que estic observant en les diferents campanyes electorals, en vistes a les properes eleccions municipals del proper diumenge 27 de maig.

Més concertament em voldria centrar en dos casos que m'han cridat especialment l'atenció. Un és la suposada concessió d'un GP de F1 a la ciutat de València, supeditada és clar, a la victòria del Partit Popular . És a dir, si Barberá i Camps són reelegits, és molt possible veure en un futur pròxim a Alonso, Raikkonnen i companyia competint pels carrers de la ciutat del Túria.
Sí, Bernie Ecclestone ho va inetntar desmentir. Clar, va ser tot una confusió...llavors, que feia ell encaixant la mà amb els dos polítics valencians en un acte sobre un més que possible Gran Premi urbà per la ciutat? hi era per casualitat? la foto evidenciava un acord polític. El problema es que no van medir les conseqüències que allò podia portar... però tampoc es pot esperar res d'aquells que per una ciutat tant important de València, pesenten com una de les seves apostes més fortes un acte esportiu. Que si, que l'esport està molt bé i som molts els que el seguim...però no deixa de ser un acte d'entreteniment. Què mereix un GP de F1 davant de les necessitats dels ciutadans? en un ordre de prioritats, què tenim primer, el veure monoplaces a 300 km/h pel carrer o millorar -en la mesura que sigui possible- la teva ciutat i el nivell de vida dels que hi habiten? on aniràn a parar els 70 milions d'euros que diuen, reportarà la celebració d'aquesta cursa?

L'altre episodi que deixa patent una manca important d'arguments amb que rebatre és el que va protagonitzar el candidat socialista a l'alcaldia de Madrid, Miguel Sebastián. L'home, no va tenir millor idea que atacar al seu gran rival en la cursa electoral, el popular Ruiz Gallardón amb un autèntic cop baix. No se li va acuidr altre cosa que qüestionar l'actual alcalde madrileny per la seva possible vinculació amb una imputada pel cas Malaya. Els populars denuncien el fet que es faci ús de la vida privada de Gallardón per un debat electoral. Tenen raó. Què ha d'importar als madrilenys com és com actua i amb qui es relaciona el seu alcalde a la seva vida privada... En efecte, és aques un joc molt brut, les coses com són. Aquestes paraules però, tampoc es pot dir que condemnin a la derrota a un Sebastián que segons els sondejos, ja abans de produir-se l'encontre, poc hi tenia a fer.

Però també seria de justícia recordar als del PP que això de jugar brut és una pràctica que ells, en determinats moments no han dubtat en portar a terme. O ara em negaràn que la seva manera de desastabilitzar ZP i fer-li oposició és crispant Espanya, molt sovint amb mentides? o jugaven nét quan van voler enganyar un païs sencer amb l'únic objectiu de no perdre unes eleccions?

El que deia, que uns i altres tenen molt pocs arguments. Això sí, de males formes i de joc brut en podrien impartir lliçons...

"Frases" (capítol 1: la sinceritat)

"No soporto la hipocresia"

I ets per això especial? penses que a mi si que m'agrada i disfruto amb ella?

"No m'agrada que parlin de mi a l'esquena"

A mi no saps com m'agrada, de fet, demano a la gent que sempre que pugui ho faci...no et fot!

"Jo sóc molt sincer/a"

Ja ens podem posar a tremolar: aquest/a raja per tots costats. De nosaltres, també.


Tot i ser aquest un post que romandrà obert a "noves" incorporacions, m'agradaria, de moment, concloure'l amb una cita d'André Maurois (novelista i assagista francès) que diu:

"Ser sincero no es decir todo lo que se piensa, sino no decir nunca lo contrario de lo que se piensa"

PD: no són frases atribuibles a cap persona concreta, però com a típiques i tòpiques que són, ens les trobem sovint en el dia a dia, en boca de molts i moltes dels que ens envolten

Quan Ventdelplà és torna lent i previsible...

Sí, veig Ventdelplà. Sempre que puc, els dilluns i els dimarts al vespre m'assento durant poc més d'una hora per seguir les aventures dels particulars habitants d'un poble, que tot i ser fictici -real gràcies a Breda- és potser un dels més populars de Catalunya.

No obstant, no ho segueixo des del primer capítol. De fet, la primera temporada me la vaig perdre pràcticament al complet. Possiblement la considerava una sèrie més, amb les seves coses bones i dolentes, unes quantes cares conegudes en el repertori combinades amb joves talents emergents en el difícil món de la interpretació i uns guions, com a mínim acceptables. Però al final hi vaig caure, de totes, totes. La segona temporada em va començar a "enganxar" i poc a poc Ventdelplà va començar a fer-se habitual a casa meva, com imagino, a la de molts més catalans i catalanes.

Ara, després de molts mesos d'espera, van tornar amb una nova temporada. Ho van fer per posar fi a part de l'angoixa que ens van deixar al cos gràcies al tràgic i recargolat final de l'anterior, emès al passat mes de juliol. Un atropellat, un segrest, i l'incògnita de saber com acabaria. Moriria en Rafa, havent-nos de confomar en veure'l vestit de metge intern resident Telecinco? què passaria amb l'Ester, que estava embarassada? Finalment el bo d'en Rafa va sobreviure i l'Ester, no sense abans patir el que no està escrit -bé, només ho està en els embolicats guions de la sèrie- va recuperar el seu fill.

Però aquí és on arriba el problema. Què ha passat a Ventdelplà un cop resoltes trames pendents a la temporada anterior? A mi se m'està començant a fer pesat. Avança tot plegat molt poc a poc i l'emoció a les trames arriba en contagotes... La sèrie està en un moment d'aquells que et pots perdre dues setmanes i quan t'hi posis, en prou feines hauràn passat quatre coses i cap d'elles rellevant.

Es va fer molta propaganda -força pesada, tot sigui dit- perque tornés Ventdelplà. Tots els seguidors hi estàvem d'acord, teniem mono després de tant de temps. Però volíem que tornés esperant una emoció a les trames que ara per ara brilla per la seva absència. Què els passa als guionistes, tenen una crisi d'idees? estàn caient en el mateix que la lletja de Tele 5... allò ja és rizar el rizo. Els 2-3 cops que ho hauré vist -mai sencer, no seria capaç de tant- tot i ser capítols separats en el temps, les històries dels personatges estaven força encallades...

Personalment i ara em torno a referir a Ventdelplà, ho trobo un abús de la paciència del telespectador. D'acord, no ens poden mostrar les grans bombes argumentals tan "aviat" però sembla que no tinguin idea d'insinuar el més mínim. Perque, amb tots els respectes, si la gran història ha de ser la poc creible relació del Monràs i la Berta, apaga y vámonos.

Per no parlar de les trames que eren molt previsibles. Que l'Enric Comelles aniria a Ventdelplà estava cantat, igual com que podria acabar passant alguna entre ell i l'Isona. També es veia a venir que tard o d'hora la situació de l'Svetlana i el Jaume acabaria malament o que la Bruna només aparéixer seria filla del David. I clar, això no podia deixar del tot tranquila a la senyora Clarís... per no dir que si es salvava en Rafa era per poder reobrir en el moment que ho vulguin alguna trama amb la Mònica.

En fi, lent i previsible, encara el segueixo, hi ho faré fins l'últim dia. En algunes coses tan de bó m'equivoqui, més que res, perque si no ho faig, voldria dir que poques sorpreses m'emportaré i aquesta no seria una bona noticia... i per favor, una mica de ritme. És urgent!

Un ¿perillós? model a seguir...

Vivim en un món boig. S'imposa la doble moral i n'hi ha que s'excusen amb un falsa manera d'actuar -presuntament liberal- per censurar aspectes d'allò més absurds. L'última mostra la tenim en el fet que es pretenguin classificar les pel·lícules en funció del volum de tabac que si consumeix en les seves escenes... a on arribarem? quina llibertat tindràn els creadors de la indústria per a les seves obres?

Perque, si ens posem en pla moralista i comencem a prohibir tot allò que un sector important de gent pot veure malament -sovint culpa d'absurds i ridículs prejudicis- podriem començar pel tabac, seguir per l'alcohol, el sexe i fins i tot l'homosexualitat. Jo, no hi estic d'acord.

Diuen, no es pot fumar en un film perque els adolescents (i fins i tot preadolescents) ho veuen i són comportaments i maneres de fer -perjudicials- que ells emulen a la seva vida quotidiana. L'alternativa? que tinguin 18 anys. Llavors cap problema. Jo no sé qui ha ideat tota aquesta campanya, perque es per que l'hi facin entrega del Premi Nobel... a l'estupidesa més gran.

Què passa, evitaràn aixi que els menors d'edat s'iniciin en l'hàbit de fumar? no, no ho faràn i molt ingenu s'hauria de ser per creure en l'èxit d'aquesta mesura. Es que no s'ha parat a pensar que un adolescent pot iniciar-se en el tabac per moltres altres causes? és una edat de rebeldia i sovint no fa falta veure un actor o una actriu amb una cigarreta per acabar-ho fent també. N'hi ha prou amb que sigui un acte si no prohibit, si envoltat de connotacions negatives que el fan més atractiu als ulls d'uns adolescents, immersos en plena edat del pavo.

A més, la indústria del cine, ha negat que les tabacaleres paguin perque es fumi a les pel·licules espanyoles. Si ho fan o no, no ho se i tampoc m'importa. No m'importa perque no hi veig res de dolent. Si les tabacaleres paguéssin perque veiéssim actors i actrius fumant a la gran pantalla ho trobaria ben normal. Ells han de promoure el seu producte i aquesta seria una iniciativa més, potser questinable en termes de moralitat, però no de legalitat. D'altra banda, què hi ha de dolent veure un personatge de pel·lícula fumant, un acte que fan milions de persones a tot el món? ens ha d'agradar menys, per exemple, veure en Peter Parker fumant una cigarreta després de salvar Mary Jane en l'enésima aventura de l'home aranya? pel·lícula, que per cert hauria d'anar a veure, que encara no ho he fet...

Tornant al tema del tabac. La conclusió d'aquests "il·luminats" és que un adolescent -en formació de la seva personalitat- fàcilment assimila accions vistes gran pantalla com a pròpies... i de la petita què? què passa amb la tele? no hi ha gent que pot adoptar actituds pel simple fet de veure-les a la caixa tonta? n'hi ha prou amb fer una mica de zapping per veure cada "espectacle" i cada personatge... no és un perill que un nen o una nena de 13-14-15 anys vegi a la tele en Coto Matamoros i pensi que de gran vol ser com ell? són models a seguir el Conde Lecquio o la Belén Esteban?

Amb aquest article no vull que se'm vegi com a un ferm defensor del que vulgrament -o no- s'anomenen vicis. No fumo i bec molt poc i molt de tant en quant, en ocasions molt especials i puntuals. Però això no treu que em faci ràbia una mesura tan inútil com intentar apagar un incendi amb benzina. I si hi ha qui té la pell tan fina com per un dissabte al vespre no veure una pel·lícula pel simple fet que s'hi fumi en alguna una seqüència de encara no 2 minuts, més val que es quedi a casa. Sempre pot trobar altres coses més interessants a fer. Si engega la tele fan programes la mar de recomanables com Dolce Vita als que ningú s'atreveix a qüestionar. Deu ser pels indubtatbles valors que aporten a la seva audiència...

Tinc la dent blava?

Aquesta és una pregunta que fa temps que em plantejo, i amb més insitència si cap, desde que em vaig renovar el meu prehistóric móvil, un estàndard de Nokia, model 3310.

Sovint parles amb coneguts i en aquelles ja típiques conversacions buides de sentit i absurdes a més no poder arribes un dia al "tema mòvil". "Mira, jo me'l vaig canviar fa dues setmanes" et diu un. "Fixa't quin politono m'he descarregat" et diu l'altre. Fins que destacant les mil i una noves característiques que incorpora el model, et diuen "i té bluetooth" i ho fan amb un enfàsi destacable...
Llavors jo penso "i què és el bluetooth si es pot saber?". I dones voltes...blue=blau, tooth=dent. Conclusió: el seu mòvil té "dent blava". Em pica la curiositat per saber si jo també en tindré...

No recordo com, però confirmo que sí, en efecte, tinc bluetooh. Fart de la meva ignorància decideixo fer una petita immersió en el món de la tecnologia i busco informació. Recurs fàcil: internet, Google. Inevitablement, acabo llegint una definició, molt completa això sí, de la Viquipèdia, però que segueix sense aclarir-me res. Diu el següent:

Bluetooth es el nombre común de la especificación industrial IEEE 802.15.1, que define un estándar global de comunicación inalámbrica que posibilita la transmisión de voz y datos entre diferentes dispositivos mediante un enlace por radiofrecuencia segura, globalmente y sin licencia de corto rango

Em quedo igual que abans, o fins i tot pitjor. Ara de fet, quan em pregunten si tinc bluetooth tot i saber que si que en tinc, m'ho penso dues vegades. Total, en tinc i no sóc capaç de fer-lo servir...
Està clar, la tecnologia em supera i m'he de posar el dia, si algun dia la vull enxampar abans que se m'escapi del tot. Es per això que continuaré investigant quines avantatges em suposa tenir una dent blava...

PD: pròxim capítol de la meva "aventura tecnològica": el cazacanciones.

Seràn insolidaris!

Fa una estona he anat a llençar les escombraries. Com fa tothom, és clar. De fet, és un acte inel·ludible i indispensable, però que no tots duen a terme com caldria. I com caldria? fa falta un manual d'instruccions per tirar la brossa? resposta: no, però si pensar una mica més en els atres, en els que hi aniràn darrere teu.

Estic fart d'arribar als contenidors i trobar-me mil i una complicacions per encabir-hi les bosses, i tot, perque n'hi ha que són molt "pràctics". No sigui que per obrir una mica més la tapa es facin mal o bé s'impregnin més del compte del ferum que hi ha... ¿que és pensen, que per la resta, els contenidors fan olor a roses?

Després, arribem els que ens toca fer, el que no han sapigut -més ben dit, volgut- els altres.
Em fa ràbia, perque es fan les coses malament i tot per comoditat. Si com a mínim fos per ignorància, encara tindria disculpa, però no és el cas. És allò de "mentre no em toqui fer-ho a mi..."
I això semblarà insignificant, però quan ho fas un dia si i un altre també, comença a ser pesat. Si es que vivim en una societat molt mal acostumada, en que no hi ha qui pensi en ningú que no sigui si mateix. Són petits gestos, que ens descobreixen com són aquells que conformen el nostre entorn. Uns insolidaris!

Esperpèntic

Fora. K.O. Així està el Barça després de caure de forma humiliant ahir al camp del Getafe a la tornada de les semifinals de la Copa del Rey. Molts, dels que ara treuen a passejar el seu dit acusador, pensaven que era un tràmit. A l'anada, amb resultat 5-2 i golàs de Messi per deleitar-nos la vista, tot semblava reduir-se a 90 minuts al Coliseum Alfonso Pérez de Getafe. Pur tràmit, i després a pensar en una final-venjança contra el Sevilla, de llarg, el millor equip d'aquesta temporada.

Així doncs, tot i no jugar homes com Messi, Márquez, Deco, Thuram o Valdés (si ho vàren fer Ronaldinho, Eto'o, Xavi, Iniesta, Puyol, etc...) tot feia pensar que seria un episodi de David contra Goliat. Però el gegant, apàtic i confiat, va propiciar amb la seva actitud un canvi de papers. Els de Bernd Schuster, amb tota l'ambició que li va mancar al Barça, van oferir un autèntic recital i són justos mereixedors de la final que disputaràn la revetlla de Sant Joan.

Una derrota, la d'ahir, que esperava amb candeletes la premsa de Madrid. Ja tenien preparats per l'ocasió tota mena de titulars anunciant quasi de forma apocalíptica, un final de cicle. Com va dir el capità del Barça, això són les ganes que ells en tenen. Com a mínim vull creure que aquí en Puyol tampoc s'equivocava com quan va confesar amb tota la raó del món, que si el Getafe n'hagués necessitat més, els hauria acabat marcant...

Costarà molt refer-se d'aquest pal. Però no hi ha temps. La lliga no ofereix cap mena de treva, i aquest cap de setmana prova de foc a l'estadi, davant d'un Betis necessitat. No es poden escapar els tres punts, però no n'hi haurà prou guanyant-los. Els jugadors han de capgirar la situació, fer-se mereixedors, de nou, de la confiança dels aficionats i no serà fàcil. Tot el que no sigui golejar aquest cap de setmana i si pot ser, recuperant l'alegria del jogo bonito deixarà mal gust de boca a un culé que ara mateix es troba en el que històricament ha estat el seu estat natural: pesimista com el que més... ¿quants culés pensen avui, que l'equip guanyarà la lliga? ¿quants no han tingut aquesta passada nit el malson de veure Calderón, Mijatovic i la plantilla del Madrid a la Cibeles? més d'un, segur.

Jo no obstant, firmo la consecució del títol per part del Barça. Si acaba sent així, la ferida es tancarà, poc a poc. En cas contrari... no m'atreveixo ni a pensar-ho. Em venen flaixos protagonitzats per Gaspart, Van Gaal i companyia. Lo dit, millor ni pensar-hi.

PD: Em quedo amb la frase d'Eto'o que resumeix, millor que ningú, el sentiment culé: "vaig passar vergonya". Tant contundent com sincera.

PD2: als "estimats" rivals barcelonistes, imagino que crescudets, els recordaria que per perdre finals, o en aquest cas semifinals, abans hi has d'arribar. On era l'altre gran d'Espanya? ah, se m'oblidava que el va eliminar el Betis a quarts... De totes maneres, això no ens lliure de treure una trista conclusió: el Barça és un equip que no suporta els grans partits ni la pressió que comporten.

L'important és participar, no?

Demà participaré a la Cursa del Corte Inglés. No serà la primera vegada, sinó la quarta. La primera, coses de l'atzar, va ser la més llarga de totes, canviant el recorregut habitual i passant per l'exitós Fòrum de les Cultures...

Com cada any, a l'hora de fer la inscripció, t'entreguen un propescte amb una sèrie d'indicacions a seguir. Són consells molts d'ells destinats a evitar-li a un mateix el patiment excessiu. Jo tracto de seguir-los, però no em serveix de res. La meva deficient preparaió física en té la culpa. Aquest any, ho pensava, "no se'm pot escapar. M'he d'entrenar i preparar la cursa". Què ha passat al final? doncs que quan no és per falta de temps, és per manca de voluntat. Pel que es veu, el sacrifici físic no és el meu fort...

I amb tot això, que es repeteix inevitablement any a any, vaig superant els meus propis temps. Sens dubte, una bona contraprestació a tant de patiment. No és el meu un esperit competidor, al menys respecte a la resta de participants. Sóc feliç acabant la cursa i si miro el meu crono i és lleument inferior al d'un any enrrere, objectiu acomplert i marxo amb agulletes, sí, però més que satisfet. És un dia per practicar esport, en la seva vessant més popular. I ja ho diuen no, que l'important és participar.

La cursa s'iniciarà demà a les 9:30 h. del matí i sortirem de Plaça Catalunya. Com a mí m'agrada prendre'm el meu temps per preparar-me, normalment ja sóc per allà una bona estona abans de començar. Això què vol dir? que hauré de mantinar...¡i un diumenge!...jo que he de treballar de dilluns a dissabte matinant molt...en fi, em sembla que me'n vaig a dormir.

Per cert, si em voleu buscar a la cursa, el meu dorsal comença per 15 i tres xifres més ;-) Bona nit!

L'alcohol fa dir moltes bestieses

Que li preguntin sinó al ex-president del govern espanyol, José María Aznar. El president d'honor del PP és d'aquells que quan parla, puja el preu del pa. Bé, amb declaracions com aquestes, no puja, es dispara. I es que no deixa ningú indiferent. Sentint-lo cada cop se'm fa més difícil entendre com va ocupar durant ni més ni menys que 8 anys la presidència del govern.

L'home que ens va arrossegar contra la nostra voluntat i de la mà del seu amic i aliat Bush a la guerra de l'Iraq ara es manifesta en contra de les campanyes per la prevenció d'accidents relacionats amb l'ingestió de grans quantitats d'alcohol.

Al marit -i pel que es veu molt amic també- de la Botella (ja ja acudit fàcil aquest) pràcticament li falta declarar-se partidari del botellón. Defensa per si mateix i per tothom el consum d'alcohol lliure.
Ell no fa cap mal... això diràn i pensaràn molts i després, malauradament, n'hauràn patit les conseqüències a la carretera, directa o indirectament. Perque en efecte, cadascú és lliure de consumir el que vulgui, però sempre, coneixent totes i cadascuna de les responsabilitats i assumit-les. En cas contrari arriben les lamentacions, sempre massa tard.

En comptes d'apel·lar a la prudència Aznar fa tot el contrari: un discurs propi del més imprudent. Com ell diu, no vol que ningú condueixi per ell. Ni falta fa que ho digui.
Tampoc crec que hi hagués algú disposat a fer-ho. Qui agafa el cotxe amb aquest home a dins? pots comptar quin deu ser el seu tema de conversació... la balcanització d'Espanya culpa de Carod i l'statut? les grans gestes del Reial Madrid? els mil i un defectes de Zapatero? o les virtuts de Rajoy si es que les té?

Resulta que aquest senyor reclama poder veure's les seves copetes de vi tranquilament. Que ho faci, per mi cap problema. És més, millor si així ens estalvia haver d'escoltar-li discursos vergonyosos com aquest.

PD: el seu discurs, efectuat, en l'acte de recepció de la medalla d'honor de la Academia del Vino de Castilla y León diuen, va ser aplaudit. Potser doncs, si realment hi veuen una aceptació, al PP en treguin partit per un futur eslògan de campanya electoral. Al estil del ja cèlebre "café para todos", podríen fer una variant estil "alcohol para todos". Salut!

PD2: pensant-hi bé, mira que aquest home passarà a la posteritat de la història d'Espanya. Un home que desde que va abandonar la política, el seu gest més recordat va ser amb un bolígraf a les mans...quina joia.

Judici públic i televisat

Ja la tenen. La peça més codiciada -mediàticament parlant- de la Operación Malaya ja es troba en mans de la justícia. Isabel Pantoja va ser detinguda ahir al vespre. Ho vaig saber quan mirava, per casualitat la redifusuió d'un capítol d'Hospital Central de no se quants anys fa. De sobte sorprenia al telespectador una última hora. La cantant Isabel Pantoja havia estat detinguda al seu domicili i Tele 5 no pedia l'ocasió de fer un programa especial TNT. Al·lucinant.

Al capdavant del programa, en Jorge Javier Vázquez, fent hores extra més enllà de la 1:30 de la matinada. Envoltant-lo contertulis habituals de la cadena. Grans periodistes de la talla de Lydia Lozano (encara té credibilitat?) Karmele Marchante o Mila Ximénez, ex dona de Santana, ex "amiga" d'Encarna Sánchez -personatge recurrent quan es busca morbo- i màxim estandart de la corrent antipantojista. I per si fos poc, i per elevar encara més el nivell periodístic, Kiko Matamoros, que no és periodista però és...és... què és a part de germà de Coto? entre ells un periodista amic de la protagonista i que ja em disculpareu, però no en recordo el nom. Ja se sap, perque hi hagués una mica de contrast.

Començava el programa i no tardaven en emetre's les imatges de la sortida d'Isabel Pantoja de casa seva dins d'un cotxe de vidres tintats. Quants cops ens van repetir aquella seqüència? els que vàren fer falta per satisfer els allí presents, mentres ells no paraven d'atribuir-se informacions exclusives al respecte. Com els agrada penjar-se la medalleta amb aquests!

Poca cosa més vaig veure. Tampoc necessitava més per imaginar-me el que en efecte, passaria durant el dia d'avui: la Pantoja a totes hores, a tots els canals i en quasi tots els registres... per acabar-ne "empatxats" i el que ens queda encara.


Aquesta tarda, fins i tot l'Albert Om ha obert el club amb un gag que tenia la folclòrica com a protagonista. Però el pitjor ha estat escoltar -ja no recordo a on- que l'Operació Malaya en part ha estat possible gràcies a la premsa rosa. Quina manera tan miserable de menysprear un treball seriós encapçalat per un jutge.
Si així hagués estat, per què aquests mateixos periodistes anti-corrupció no es dediquen a investigar altres casos? molta gent anònima -principals víctimes de tots aquests impresentables que es fan dir polítics- els ho agrairia...però no serà així. Els falta la Pantoja que ho converteixi, en cas de fer un judici públic i televisat, en un espectacle digne d'unes grans audiències en aquest país on vivim. Com deia no fa massa l'eslògan de Yoigo, verdad de la buena.

Tengo una queja para usted

Pluralisme polític. Aquest és el concepte i principal motiu pel qual, partits polítics de representació parlamentària com IU, CIU o ERC hagin plantejat les seves queixes de RTVE. I és que resulta que la cadena de televisió pública pretén obrir el seu programa Tengo una pregunta para usted, a personalitats d'altres àmbits fora de la política...

Exigeigen si més no, tenir la mateixa oportunitat de la que vàren disposar Zapatero i Rajoy en les seves aparicions al programa. Ells també, volen fer el seu propi miting televisat, conscients a més, de que l'espai gaudeix d'uns bons números d'audiència. Ja se sap, tot i que encara falta, poc a poc es van acostant les eleccions i cal fer arribar el missatge a quantes més persones millor.

Si, tenen tot el dret a queixar-se. El tenen. Per què ens hem de quedar aturats en els líders dels dos grans partits polítics, i quan dic grans simplement em remeto al volum de vots rebuts? no tenim dret els ciutadans a saber què hi tenen a dir els altres?

El pla de la cadena és recórrer a una enquesta per decidir els pròxims convidats. Als polítics no els sembla bé, i no els hi semblaria ni que ells hi fóssin inclosos, perque potser ni així serien els escollits. O es que algú dubta encara que si donen a escollir entre en Fernando Alonso, l'Elsa Pataky i en Gaspar Llamazares, amb tots els respectes cap als tres, algú triarà al líder de IU? Vaja, que caldria veure també l'altra cara de la moneda, i que potser el públic televident en té prou amb saber les intencions dels candidats socialista i popular.

D'altra banda, reconec que em costa per exemple, imaginar-me en Carod sometent-se a unes preguntes que en el seu cas serien d'allò més punxants... que si la reunión con ETA en Perpiñán, que si la imposición del catalán en Catalunya, que si usted se considera español, que si el estatuto... m'ho puc imaginar, faltaria temps i no li pregunterien pas pel preu del café.

PD: sorpèn -o no- que a Rajoy li falli la memòria justament quan li toca respondre quant cobra... doncs que s'ho faci mirar. El mateix li recomanaria si com va afirmar, no va veure banderes preconstitucionals en les manifestacions populars orquestrades pel PP... després pretendràn que si algún dia arriba a ser president del govern, sigui capaç de veure els problemes dels espanyols.

Víctimes d'una imaginació limitada

Tots els que usem un ordinador amb certa freqüència i més concretament internet i els mil i un serveis que ens ofereix, hi estem exposats. El tràfic d'informació de caràcter personal -i en gran part confidencial i/o privat- va en augment cada dia. Ens registrem aquí i allà, avui per una cosa, demà per una altra. Moltes dades que enviem molt sovint sense saber ben bé a on i en protegim l'accés a través d'un "simple" password.

I és que, segons recullen a l'edició digital del diari 20 minutos, fent referència a un article publicat dies enrrere al Chicago Tribune, existeix una mena de top ten de les contrassenyes més usades per usuaris de la xarxa. Queda clar, hi ha poca imaginació...i en aquest sentit, si un mateix no és capaç de combinar imaginació amb la correcta dosi d'intel·ligència, es torna més vulnerable.

I a la xarxa, com a tot arreu, sempre hi haurà gent disposada a treure'n partit. Per tant, si no se'n vol ser víctima, cal evitar tots aquells passwords previsibles, de fàcil deducció, com ara seqüències de números correlatius, paraules fruit de prémer en un mateix sentit 4-5 lletres del nostre teclat, per no parlar de dates d'aniversari o fins i tot matrícules de cotxe...
Perque qui vulgui en prengui nota aquí deixo...com ho podríem dir, la llista negra de les contrassenyes informàtiques?

1. password
2. 123456
3. qwerty
4. abc123
5. letmein
6. monkey
7. myspace1
8. password1
9. blink182
10. (tu nombre)
    

Com es pot apreciar, la capacitat d'inventiva d'aquells i aquelles que recorren a aquests mots per salvaguardar informació a internet és més que reduïda... I jo pregunto, tan difícil és pensar-ho dues vegades -si pot ser fent servir el cap- abans d'escollir un password que més que una assegurança, si es tria malament es pot convertir tota una trampa?

Val, teniu raó els qui penseu que això no passaria si no hi hagués gent maliciosa davant d'un ordinador...però hi són. Potser si Aznar, Bush i Blair no s'haguéssin conegut mai, tampoc hauríem viscut una cruel guerra a l'Iraq. Bé, crec que el potser que encapçala aquesta darrera frase sobra...

En el meu cas, sovint penso que la canviaria amb certa freqüència. Si, sería més segur, però acabaria sent una víctima de mi mateix i de la meva mala memòria. En qualsevol cas, ara per ara estic mínimament tranquil. El meu password no apareix llistat entre els 10 més usats i per tant, més susceptibles de ser corromputs. I per fortuna, no n'hi ha cap que s'hi assembli. Creuo els dits, perque així segueixi per molt de temps.

Camí a l'alcaldia

Fan el que sigui. El que sigui per estrenar/mantenir/recuperar un càrrec, el d'alcalde. Em refereixo als "polítics", en aquest cas, d'àmbit local.

Ara s'apropa una època d'eleccions, en que això es torna encara més evident. Queda pal·lès en noves edificacions, algunes tan grans com inútils, que molt sovint destrossen un paissatge en el que no encaixen de cap manera. Sense anar més lluny m'indigna el que s'ha fet a prop de casa meva. Un gran terreny ha estat ocupat per una faraònica construcció de la que molts encara ara ens preguntem per a què cony (amb perdó) serveix. Bé si, per guanyar unes eleccions -o aquesta és la intenció de la corporació actual- però per què més?? i tot, pel mòdic preu de 6 milions d'euros...

Em treu de polleguera veure també alguns dels alcaldables pel carrer. Si, en efecte, la viva imatge de la hipocresia. Ara els trobes quan vas a buscar el pa... i et saluden!! i fins i tot pot conversar uns minuts amb ells. Amabilitat per conveniència. I millor que aprofitis ara, doncs és molt probable que un cop clos el període electoral o bé desapareixin -que se'ls empassa la terra o què?- o si més no passaràn pel teu costat que semblarà que ni et vegin. Clar, ja no els interesses.

Tot això per no parlar de la ingent quantitat de propaganda electoral en forma de butlletí informatiu que reparteixen els diferents partits. Uns panflets amb la crítica per bandera en el cas de la oposició, en els que es pengen medalles a tort i a dret l'actual l'equip de govern i amb el denominador comú d'unes promeses que la gran majoria quedaràn en això, en promeses.

I la última moda pel que he pogut comprovar darrerament són aquells candidats, que vivint tú tota la vida al poble, mai els havies vist. I ja em perdonaràn, però què c*llons saben d'ells del municipi, de la gent que hi viu i de les seves necessitats? el que els hi hagin explicat allò una mica per sobre? vaja, molt poc o potser res. I clar, al final això acaba posant en safata a aquells que s'han gastat mil milions de pessetes en immenses obres de ciment i ferralla, la reedició del seu càrrec per la propera legislatura. I ja hi tornem a ser, 4 anyets en els que veurem quantes d'aquelles propostes que ara ens faràn, acabaràn duent-se a terme. I és que la gent el que té clar és allò de millor boig conegut, que savi per conèixer...

La crua realitat...

Ho vaig trobar fa un parell de dies regirant la cartera. Diuen que una imatge val més que mil paraules. Així doncs, per què dir més? unos 80 céntimos...

PD: per augmentar el tamany de la imatge, n'hi ha prou amb fer-hi un click a sobre.

A por ellos oé!

Demà, vaig a veure un partit de bàsquet al Palau Blaugrana. No és la primera vegada. De fet, comptant només el que va de temporada serà la tercera i potser no l'última. Juguen el Barça i el Menorca Bàsquet. Casualitats de la vida, l'any passat ja vaig presenciar el mateix partit. Erem molts més aficionats locals -òbviament- i tot i guanyar, vaig acabar un pèl desencisat. Així va ser al veure com es sentia molt més al grup d'aficionats visitants. Feien més soroll, animaven molt més. Això sí, tot plegat amb molt de respecte.

La qüestió és que aquesta és una història que es repeteix. Per desgràcia. Hi he estat també en partits amb el Reial Madrid o amb el TAU (quin tros d'equip!) i tot i que prometia ser més animat, al final res de res (o poca cosa). Más de lo mismo que diuen...

En aquest sentit em fa certa vergonya animar al Barça. Pots estar envoltat d'altres aficionats de l'equip i quasi et miren extranyats si et veuen animar enèrgicament a l'equip. És una llàstima. Un equip com el barcelonista no mereix aquesta afició tan freda. Si, paguen, però més d'un pràcticament podria fer-hi la migdiada. Encara sort dels habituals grups com els Dracs o Sang Culé, que sinó allò semblaria més un velatori que no pas un partit de bàsquet.

Per què no animem? ens fa vergonya o què? es que si anem a veure l'equip però no som capaços d'erigir-nos en el famós jugador número 6, en el factor desequilibrant que tan sovint necessita l'equip, apaga y vámonos.

Sincerament, sento impotència quan veig partits televisats d'altres equips, sempre animats per una afició incansable, que crida, salta, es posa nerviosa i anima el seu equip conscients de la importància que té. El Joventut, l'Estudiantes, el TAU o l'Unicaja en són exemples. Fins i tot un públic que anima enbelleix l'espectacle d'aquest esport. Per no parlar de la sana enveja que em produeix veure retransmisions de partits com a locals de Panathinaikos o Partizan que converteixen l'OAKA d'Atenes o el Pinoir de Belgrad -respectivament- en auntèntics inferns. Bé, sempre i quan la gent es comporti dins d'uns límits, és clar.

Ens hem de posar les piles, no en tinc cap dubte. Si ara som un equip cada cop més fort i difícil de batre, com serem el dia en que, a part d'aplaudir les bombes d'en Navarro o les esmaixades d'en Fran Vázquez, realment comencem a animar?? Ara per ara sembla utòpic. Esperem que no. De fet podriem desmotrar-ho. Comencem a fer-ho demà?

PD: per cert, com nota la butxaca que els resultats les últimes setmanes van a l'alça. També hi van els preus, però què hi farem, això vol dir que les coses comencen a funcionar. Trist consol en part, però no tenim alternativa.

Interrogant ZP

Segons el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, un cafè val uns 80 cèntims. Bé, suposo que depèn del lloc. Sense anar més lluny, he arribat a prendre'm un cafè per 75 cèntims, però també ho he fet pagant més d'un euro. I sincerament, en cap dels dos llocs n'he sortit satisfet. Potser ho faré el dia que per primer cop m'omplin la tassa com cal. N'estic fart que no em serveixin ni un dit de cafè...fa que em senti profundament estafat.

Aquesta resposta de ZP, convertida avui per molts en un titular, va tenir lloc al programa que va estrenar ahir en horari de primer time TVE, Tengo una pregunta para usted. No se si per ser la novetat, o pel morbo que realment despertava poder veure Zapatero entre l'espasa i la paret, va gaudir -l'espai conduit per Lorenzo Milá- d'una bona audiència. Uns telespectadors, que no obstant es van quedar amb les ganes segurament de conéixer la resposta a les 58 preguntes que vàren quedar sense formular.

Tot i no veure el programa, trobo molt interessant que es posi sobre la taula la contínua pujada de preus. Quins temps aquells, que per un senzill trajecte d'autobus interurbà pagaves el bitllet amb una moneda de 20 duros i et tornaven el canvi! Ara, el mateix trajecte, la setmana passada em va costar 1,75 euros. Un augment totalment injustificable, per un servei que no evoluciona a la mateixa velocitat que els preus. I com aquests, molts altres casos, un dels més flagrants, sinó el que més, el de l'habitatge, també qüestionat la passada nit i pel que només es va obtindre com a resposta una promesa, que qui sap si es farà realitat, com i quan.

Ara el que tinc ganes es de veure en la mateixa situació a algun membre de la oposició. A veure com se'n surten... Hi haurà preguntes sobre Iraq, sobre el Prestige o sobre matrimonis homosexuals?

Per cert, els veurem algun dia en la seva línia de fer oposició, manifestant-se contraris al preu del cafè?

El juego que estimula la mente

L'altre dia vaig quedar en evidència. Afortunadament, jo en vaig ser l'únic testimoni. Si, és així. Qui en va tenir la culpa? un sudoku, si si, com ho llegiu. I mira que és trist...
Em trobava a la sala d'espera d'un hospital i jo, previsor davant d'una situació aburrida -ja diuen que sempre saps quan hi entres però mai quan en surts- vaig decidir portar aquell llibre amb més de 200 sudokus, que tenia ja ple de pols amagat entre uns dicionaris últimament poc consultats. Un passatemps que s'anuncia com el juego que estimula la mente i que vaig comprar en la meva etapa universitària, per allò de les estones lliures sense classes. Per fer alguna cosa més que llegir el diari o fer un cafè.

El llibre es troba estructurat en cinc nivells de dificultat avalats tots ells per un expert en intel·ligència artificial. Val a dir que els 40 primers ja els tenia resolts i en el 41è entrava de ple en el 2º nivell. La mecànica és la mateixa, però no la quantitat de números amb els que comences. Per tant, t'hi has de trencar el cap una mica més que abans.

Molt segur de mi mateix, convençut de que tot i no ser una eminència en el camp dels números el podria resoldre, vaig agafar el bolígraf. Començava a combinar xifres ara en vertical, ara en diagonal, ara en horitzontal, que si aquesta no la puc repetir, aquí fa un 3 i aquí falta un 8... passaven els minuts i poc a poc l'angoixa s'apoderava de mi al veure que tan sols havia aconseguit col·locar tres tristos números i que fins al moment de poc em servien a l'hora de descobrir-ne més i avançar així en el joc.

Si, al final i després de que em surtís fum pel cap de tantes voltes que hi vaig haver de donar, aquell maleït -sense rencors...grrr...- sudoku i els maldecaps que em va donar, es van acabar.
Només és un joc, podia estar nerviós, tens, espès, però fos pel que fos, vaig quedar en evidència i més en concret, la meva ment, de la que vaig descobrir que els numeros no eren pas ni de bon tros, el que més l'estimulaven.
Per que...si al nivell 2 em suposa tantes dificultats, no vull ni imaginar-me què passarà el dia que m'atreveixi amb el 5è...


Si, m'hi atreviré. Tard o d'hora, però ho faré. Ho he de provar, encara que sigui per curiositat. La meva autoestima així m'ho demana. Fins que arribi el moment d'enfrontar-m'hi i estimular de un altre cop la meva ment, el llibre millor que el torni a deixar ben amagat, una temporadeta de nou entre els dicionaris...

Menja a gust...si pots

Ahir vaig viure una experiència força desagradable. No em traumatitzarà, però si ho recordaré tota la vida. Per circunstàncies personals, em trobava lluny de casa a l'hora de sopar i em vaig veure obligat a buscar-me la vida. Allà on em trobava, poques opcions tenia i finalment vaig escollir un bar per anar a fer un entrepà. A hores d'ara encara me'n penedeixo de la meva decisió...

Només entrar, a mi i a la persona que m'acompanyava, la clientela ja ens va llençar unes mirades no gaire amigables en aparença. Era com si en el seu interior sentissin allò d'aquests, no són dels nostres. Sincerament, aquesta va ser la sensació. Però tampoc va ser ni de bon tros la principal incomoditat que vaig sentir.
Abans de demanar, miro al meu voltant, buscant alguna referencia sobre els preus. Res, tot i que veient el negoci, l'extrany hagués estat veure una carta de preus com Déu mana -o com qualsevol bar amb unes condicions mínimes sí té-

Demanem dos entrepans i alguna cosa per beure. Mentre prenem lloc on seure i esperem que ens serveixin, només seure aprecio les taules cobertes amb una greixosa capa qui sap de que... ¿algú ha provat de rentar-les mai?
Al meu voltant una espècie molt sovint recreada en sèries de televisió d'aquelles que es desenvolupen en un context de barri: gent fent la cerveseta o alguna tapa, comentant el dia però tot en la versió més friki -i quasi desagradable- que un es pot arribar a imaginar. El que no menjava amb la boca plena, tirava descaradament la burilla del cigarret a terra -tenint un cendrer sobre la taula- o parlava a crits.
Al fons, un desafortunat client llençant els diners en una màquina escurabutxaques i un animat senyor cantant aquella que diu Oh mamy oh mamy mamy blue, oh mamy blue... Vaja, que només vaig trobar a faltar el típic, amb aires de Homer Simpson, que posés el colofó a tan magnífica vetllada amb un rot capaç de fer tremolar les parets...

El menú, com no podia ser d'altre manera responia a una dieta rica en colesterol (productes saludables? això què és?). Tampoc el vaig poder asaborir massa. L'atmosfera de fum que es respirava ho feia totalment impossible, tot i que aquí no em podia queixar, perque a la porta quedava més que clar que Aquí se permite fumar. Quin remei, ¡s'ha de conservar la clientela! inclosa una clon que hi vaig veure de Belén Esteban. Només em faltava això!

Això sí, entre aquesta clientela a mi ja no m'hi tindràn més. Ho sento, però no sóc massoquista, i el meu estòmac, menys. Per cert, tampoc seria bo que algun dia s'hi arribés a trobar un inspector de sanitat perque sinó ja poden anar tancant la paradeta... perque estrelles Michelin no els les concediràn pas.

Pd: per mancances, la d'un magatzem. Mira que tenir neveres allí mateix, exposades a la clientela sense el més mínim pudor, amb bosses de bunyols congelats dins. Horroròs.

Problemes de memòria

Diu Mariano Rajoy, líder dels populars, que "nadie en el PP dice que el 11-M sea obra de ETA". Sobren les paraules. Només, li hauríen de preguntar al senyor Rajoy si coneix a un tal Ángel Acebes. Potser ell li podria fer cinc cèntims sobre el que va dir ara fa tres anys, quan era ministre d'Interior del govern d'Espanya.

El que més ràbia em fa de tot plegat es que es pensin que la gent del poble no ens adonem absolutament de res. No si, al final encara pretendràn que creiem que allò de les dos líneas de investigación ho hem somiat... I per postres acabaràn donant-li, un cop més, la culpa a Zapatero. El que sigui abans que entonar un sensat mea culpa. Així fa oposició el PP. El guió és ben senzill: ZP és el màxim responsable de tots els mals que afectin Espanya. Vaja, que ni el diable. Però què hi farem, no m'espero altra cosa d'aquesta gent que després d'agitar tot el país encara es manifesten cantant allò de libertad libertad sin ira libertad... això sí, tot molt cívic. Encara els haurem de donar les gràcies.