Racistes nosaltres?

Generalitzar no és bo. Però la gent ho segueix fent, segurament sense ser conscients del mal que això pot ocasionar. L'últim exemple el tenim després de que un individu al que no penso defensar -doncs el que va fer és condemmanble de totes totes, aquí a la Xina o a qulsevol indret on imperi el sentit comú- agredís a una menor equatoriana en un convoy dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. M'espanta sentir com alguns parteixen d'aquest lamentable episodi per tildar-nos de racistes. En plural. Posant-nos a tots en un mateix sac al que no hi perteneixem. Generalitzant.

A més, trobo que la premsa està donant-li un ressó exagerat al tema. A totes hores tenim al noi a la televisió -qui sap si aviat al tomate- i al pas que anem, properament, i per tot Espanya sortirà gent al carrer manifestant-se a favor de la seva entrada a presó. Per mi una mesura un tant exagerada i més quant actes molt més greus i punibles, sobre els que caldria mediatitzar i pressionar força més queden en segon terme. I els maltractadors? i els violadors? i els assasins? és més important fotre entre reixes l'agressor del ferrocarril o els anteriorment mencionats? per què aquest judici mediàtic i popular? no ho entenc...i insisteixo, no vull justificar el que va fer, doncs ho trobo miserable i totalment mereixedor d'un càstig per part de les autoritats per tal que mai més es repeteixi. Però la sanció justa. A veure si resultarà que mereix la mateixa condemna el que entra a una joieria i sense violència roba un rellotge, que el que apunyala algú pel carrer...oi que no?

Entenc d'altra banda que el tema és delicat i jo sóc el primer que m'horroritzo al veure del que algún imbécil es capaç de fer simplement per creure's superior als que l'envolten, però em sembla que tot plegat se'ls està escapant de les mans.

Per cert, comentar també el que vaig veure ahir a la tarda només arribar a casa. El programa Está pasando, a Tele Alonso -perdó, Tele 5- es qüestionava el paper que havia de tenir en tota aquesta història un ciutadà argentí que viatjava assegut molt a prop del lloc dels fets. Fins i tot sortien al carrer a sondejar als ciutadans.
¿Debió mediar el chico en la pelea? Òbviament tenim la resposta políticament correcta i la que no ho és tant. La primera és la que diu que si, i la segona, molt més sincera i segurament la que a l'hora de la veritat representaria la manera d'actuar d'una gran majoria: no fer res. Per por, és clar. Una dona li ho recordava a la seva acompañant al ser aquesta qüestionada al respecte "eso lo dices ahora y aquí". Francament, em va semblar la reacció més sensata i sincera de totes.

En fi, que es fa massa soroll amb aquest assumpte, potser per no parlar d'altres més feixucs d'afrontar o qui sap, perque en aquest país tot allò que permet-hi fer un judici públic i despiatat a la gent està a la ordre del dia. Ara cal veure com acaba. De moment espero que comencin per retirar aquesta etiqueta de racisme que ens han col·locat. Com sempre, generalitzant. I es que una flor, no fa un jardí. Que ho tinguin ben present.

Fent amics

Aquest migdia he vist unes imatges que m'han impactat força. Per la seva contundència, per la "valentia" dels seus agosarats protagonistes i per les víctimes de tal reivindicació. Doncs si, parlo de la cremada ahir a Girona d'imatges dels reis d'Espanya, Joan Carles de Borbó i Sofia.

Em sembla molt fort, francament. Compte, jo sóc dels que també es qüestionen si és necessària -en ple segle XXI- una institució com la monarquia, sostinguda pel poble gràcies al qual gaudeixen d'una vida plena de privilegis. És molt probable que aquest sigui un dels principals fets esgrimits pels seus detractors, però d'aquí a cremar la seva imatge...no ho sé, però trobo que ens estem tirant -els catalans- molta merda a sobre preveient conseqüències que empitjorin la nostre actual situiació.
Vaja, que no farem precisament amics i la nostra imatge a la societat espanyola esdevindrà amb fets com aquests, cada cop deteriorada. Més del que ja ho pot estar en la actualitat gràcies a senyors -que, per desgràcia, s'erigeixen en portaveus del poble- com en Carod Rovira o els populares Ángel Acebes o Eduardo Zaplana. A Rajoy -candidat a les properes generals- no el nombro però, ¿¿es que algú encara pensa que és ell qui té l'última paraula en les decisions del PP??

En definitiva que entre uns i altres ja ens compliquen força la vida com perque ara anem complicant-nos-la nosaltres mateixos amb aquestes reivindicacions. I clar, n'hi haurà que no dubtaràn a fotre'ns a tots a dins del mateix sac. Deuen ser efectes col·laterals. Los catalanes queman retratos de S. M. el rey y la reina. Com si ho estigués veient...

¡¡Irresponsables!!

Hi ha una cosa en aquest món que em fa molta ràbia. Són les injustícies cap a aquells que pel motiu que sigui no es poden defensar, bé per que ja no hi són entre nosaltres -ja parlaré una altre dia sobre el tema de la premsa rosa- o perque la seva condició els hi ho impedeix. És el cas d'una nena que va néixer l'altre dia a Polònia hi ho va fer amb una taxa d'1'9 grams per litre de sang. El motiu? uns pares alcoholics -tant el pare com la mare- i per sobre de tot uns IRRESPONSABLES. Amb majúscules i amb totes les lletres.

Tal i com indica la noticia, aquesta nena té molts números per patir la síndrome de l'alcoholisme fetal que li pot reportar des d'atacs d'epilepsia a dificultats per a l'aprenentatge, passant per malformacions físiques. Quin futur espera a aquesta pobre criatura? aconseguirà ser feliç? sabrà conviure amb tots aquests problemes que la mala conducta dels seus pares li reportaràn?

Per què hi ha gent així? per què hi sers tan egoistes en aquest món? tant costa sacrificar-se per a un tercer que, en aquest cas, sent qui és, han d'estimar-se per sobre de tot i de tothom? tan de bó, creixi el més sana possible i que les deficiències que aquesta nena adquireixi serveixin als seus pares per veure com un estúpid i ridícul vici pot erosionar una persona evocada a una vida díficil i complicada per una irresponsabilitat. Que s'ho facin mirar...

I el diumenge...

Vivim en un món en que tot evoluciona constantment. Ens replantegem les coses, com les fem, quan i per què. Establim prioritats per al poc temps lliure del que disfrutem i tractem d'aprofitar-les al màxim. N'hi ha però, que encara ara, en ple segle XXI es resisteixen a acceptar-ho. Ho he pogut comprobar en llegir la següent noticia: Benedicto XVI afirma que los domingos deberían dedicarse a Dios y no al ocio

Alucinant. Ara resulta que després de treballar com un boig 6 dies a la setmana, un que tinc lliure i m'han de dir on es millor que el passi? quedi clar que respecto els que decideixin passar un diumenge al matí en una església igual com els que ho fan dormint sota els efectes de la ressaca. Igualment tots els matissos que caben entre uns i altres.

El que potser hauria de plantejar-se el Papa Benet XVI és el perquè ha disminuit el nombre de fidels que van a missa. La gent ara es veu que és egoista per poder elegir -i fer-ho- entre diverses opcions. Jo tenia entès que això era LLIBERTAT i que d'altra banda es tractava d'un dret fonamental del ser humà. ¡¡Que vivim al segle XI!!

I si el problema el té l'Església? tranquilitat, que m'explico. No serà que la rigidesa de pensament mostrada allunya dia a dia cada cop a més fidels, desenganyats amb la doctrina que reben? temes com el del preservatiu, l'abortament o la concepció de la familia en contraposició de certes opcions sexuals en poden tenir la culpa. La gent i la seva forma de veure la vida avança, es modernitza, i ho fa a una velocitat infinitament major. I n'hi ha que encara segueixen sense voler veure-ho. La realitat s'ha d'acceptar i no t'hi has de girar d'esquena. Tancar els ulls per no veure el que no t'agrada no és cap solució. I això val per tothom, inclòs el senyor Ratzinger. És possible que si ho entengués així i reconduís el seu inflexible discurs no tindria tants problemes perque la gent anés, com a mínim un cop per setmana a la casa del Senyor...

Les matemátiques, una ciència exacta.

Fullejant la premsa mentres em rosteixo de calor davant l'ordinador, trobo la següent notícia: Cambridge otorga un diez a Jessica Alba

Llegiexo el text i resulta que un estudi ha permès en aquests intel·lectuals descubrir la fòrmula perfecte pel que fa a la relació cintura-caderes en un cos femení. I clar, res millor que exemplificar-ho amb una persona de carn i ossos. I la dona perfecte ha resultat ser la fantàstica Jessica Alba.

A partir d'aquí jo em pregunto, fan falta les matemàtiques per veure que tot i no ser una gran actriu, és una dona de bandera? tant de laboratori i tanta investigació quan amb una mica d'observació ni ha més que suficient per treure'n conclusions...

59,6

Avui he comprat una báscula. Feia temps que no en tenia cap a casa i potser per això no em pesava... perque, anar a la farmàcia posar la monedeta i que et pesin, fa il·lusió quan tens 5 o 6 anys, però ara el que fa és mandra i potser m'atreviria a dir que una mica de vergonya, tot i que no hi ha motius perque així sigui.

I clar, la tecnologia avança que sovint fa por i tot. Acostumat a aquells models ara ja antiqüats en el que una agulleta -quan després d'uns segons d'intriga deixava de moure's- et senyalava el teu pes, ara resulta tan fàcil...com pujar a sobre i esperar que els dígits et revelin quin és el teu pes. Pràctic, sobretot pràctic, i també còmode.

Obviament, pel que estic explicant, està clar que ja l'he provat. Doncs si, i es que he de reconéixer que la temptació era grossa. Ho he fet aquest migdia tan bon punt he arribat de la feina. Amb uniforme complet, el meu pes era de 61 Kg. No està malamanet. Fins i tot si fos un pèl més, tampoc passaria res. No diré la meva estatura per evitar càlculs i especulacions respecte al meu físic i que no venen a compte, però podem deixar-ho en que hi ha "marge" a l'hora d'agafar pes. I hasta aquí puedo leer com deia la cèlebre frase del no menys cèlebre concurs que era l'Un dos tres y que va entretenir a tantes generacions, servidor inclòs.

Reprenent el relat, decideixo treure'm el calçat. Pesa, i de quina manera! Desclaç, pesava 59,4 o el que és el mateix, havia baixat fins a 1,6 Kg. Si, se que a part de permetre'm saber que porto 800 grams a cada peu, no passarà d'anècdota...això sí, sorprenent.
Però tenia jo més ganes d'experimentar amb aquest nou "juguet" que he estat redescobrint. Em trec el jersey, els mitjons i la samarreta que duia i tan sols amb unes bermudes (roba interior inclosa per qui tingui curiositat i es plantegi la pregunta) he tornat a pujar, aquest cop, després de dinar (no diré el què) i...m'havia engreixat 400 grams! Nou pes: 59,8 Kg, que una estona després -no revelaré com però descartant qualsevol símptoma relacionat amb transtorns alimenticis- he reduit a 59,6. ¿Pes definitiu?

Imagino que en els propers dies tornaré a pesar-me. Un munt de vegades. De fet, ara mateix existeix en mi una insòlita curisoitat per veure com oscil·la el meu pes depepent de què faig i de quan ho faig. No em servirà per publicar una tesi ni és aquesta la meva intenció, però si podré veure com reacciona el meu cos a segons quines accions. Per exemple, pesar-me abans d'anar a dormir i quan em desperti. O abans i després de fer una mica d'esport. I tranquils, sense caure en cap mena d'obsessió.

Injúries i segrestos

Han segrestat El Jueves. Una revista que com tothom sap, surt els dimecres... ¿El motiu? a hores d'ara, conegut per tots i totes: una portada protagonitzada pels príncpes d'Astúries -Felipe y Letizia- pràcticant sexe de forma més que explícita.

Òbviament no ha passat inadvertida. Membres de la revista pel que he pogut veure, busquen excuses en el fet que aquesta portada fos mostrada en un programa de televisió, que gaudeix tot i ser estiu, d'una quota d'audiència a tenir en compte, sent un dels espais més vistos de dilluns a divendres amb xifres d'espectadors que oscil·len habitualment entre els 2.500.000 i els 3.000.000. Després la gent renega d'aquesta mena de continguts i diu que no els veu...

Tornant al tema. Injúries a la Corona. Aquest és, el motiu que ha dut a segrestar la satírica publicació dels kioscos. O dit d'una altra manera, censura.
Amb això, no vull dir que estigui encantat de la vida amb aquest retrat/caricatura tan polèmic. Em sembla una porcada, doncs vulnera l'honor, vull creure que de dues persones independenment del que representen. No m'agradaria pensar que es prenen mesures per tractar-se de gent amb una posició dins la nostra societat i que de ser uns altres els protagonistes, s'hauria actuat d'una forma diferent. Insiteixo, voldria creure que no és així, però en el fons, em queda el dubte, com a mínim, de si s'hauria arribat al mateix punt.

D'altra banda, si el que surt és en Carod Rovira (ja sé que el poso d'exemple d'altres vegades i no és perque li tingui una especial simpatia...) s'hauria demanat, o més ben dit exigit, el mateix respecte? potser sí, però dubto que per fer-ho s'hagués creat una alarma social ni de bon tros com la que s'ha creat per la portada dels prínceps. I tant uns com altres, mereixen un respecte, com el mereix qualsevol persona anònima, com podria ser jo mateix , el meu veí o la senyora que ara mateix veig passejar acalorada pel carrer. Exactament el mateix, ni més ni menys i ningú, ningú, em farà veure-ho d'altra manera. A veure si ara ens haurem de creure que gaudeixen de certs privilegis i d'un status diferenciat perque realment tenen la sang d'un altre color...

PD: aclaro que no sóc lector habitual de la revista El Jueves si bé és cert que l'he tingut a les mans i l'he fullejat en alguna ocasió. Si defenso de forma implícita, el que considero una acció desmesurada contra la ja mencionada publicació és perque entenc que en ella ja si tracten temes des del punt de vista de la sàtira i l'humor corrosiu i provocador, per tant, no ens hauria de sorprendre massa. També és cert que la revista deixaria de ser fidel a la imatge que l'ha fet cèlebre durant tants i tants anys si oferís portades sòbries i excessivament serioses.